La fragilitat

Som esclaus de la fra­gi­li­tat. Qui nega el con­trari i va de mil­ho­mes o mil­do­nes o mil­do­nis (pas­seu-me la conya) no és de fiar: que no us enga­nyi, és un cyborg pro­gra­mat per a no sen­tir. La fra­gi­li­tat és bona, en molts casos. Ens ajuda a conèixer els nos­tres límits i ens fa humans. El virus dels nas­sos ens ha encap­su­lat a l’era de la manca de cer­te­ses; ens ha ins­tal·lat en el ter­ri­tori de la por, el dolor i la consciència agònica. Però en paral·lel ens ha reforçat l’ins­tint de super­vivència, ens ha extre­mat les irrom­pi­bles ganes de viure i de pro­vo­car trans­for­ma­ci­ons que enge­guin un trànsit més digne pel pla­neta. Com si fóssim de vidre, hi ha qui s’ha fet de pedra i qui ha après a volar amb empenta. Els que ens hem ins­truït en l’art de tocar el dos amb unes ales for­tes hem des­co­bert que la vida tenia una gran fines­tra des d’on res­pi­rar, un espai on la llum del cre­pus­cle té més foc que mai, on Saturn et saluda, inso­lent, men­tre tu can­tes a pulmó asse­gut en un avió negre de qua­tre rodes. Rebut­gem que hi hagi un cibe­res­pai entre tots dos, i junts no mare­gem la per­diu, anem al gra, que no és cap altre que el res­pecte mutu. Perquè avui la penya no es res­pecta: pre­fe­rei­xen mal­trac­tar a còpia de crits, infi­de­li­tats i pica­res­ques assor­ti­des. Tras­plan­tats com cac­tus, dis­pa­rats en tiro­lina, estant on volem estar, fent-ho fàcil. Histèrics de feli­ci­tat, no fem volar massa coloms ni somiem trui­tes. Només gau­dim del raïm i del llúpol que ens des­corda el riure. Només ens mirem amb els ulls pin­tats i ente­nem que això d’ara és un tre­sor deli­cat que cal cui­dar com un nadó.