Parlar a Figueres

Enguany m’he apuntat per portar un grup –vaja: dos– de conversa dels que han d’ajudar els nouvinguts a aprendre a parlar la llengua del país. Dues precisions. Una, quant a la llengua del país: les set persones –sis dones joves i un home de mitjana edat– ja parlen bastant bé el castellà i sense haver anat mai a cap classe. I, dues, quant a nouvinguts: llevat d’una noia que fa un any i mig que ha arribat, els altres fa més de deu anys que són aquí. Un dia els vaig dir que, com que ja podien dir moltes coses en català, s’adrecessin en aquesta llengua als botiguers que freqüentaven, i que els insistissin que els responguessin en el mateix idioma. I unànimement em van respondre que cap de les persones que els atenien –al Mercadona, als paquis o en algun comerç regentat per magribins o per gent d’aquí– saben, repeteixo: saben, parlar-lo. Ahir va sortir a la conversa la televisió. Com que ja se’n surten bastant bé en castellà solen mirar La Sexta i Tele 5, em diuen (i jo penso que així encara n’aprenen més). Els vaig suggerir que, ja que volen aprendre català, alternessin aquests canals espanyols amb TV3. Algunes ni n’havien sentit parlar; només una sabia d’un canal en català que els seus fills a vegades posaven pels dibuixos animats. Amb tot, vam quedar que ho buscarien; en tot cas, ho farien quan fossin soles, perquè amb el marit –que no deu estar per foteses lingüístiques– miraven El hormiguero... Aquestes persones, perfectament representatives del 25% de figuerencs d’avui, es relacionen entre elles sense pràcticament cap contacte significatiu amb els indígenes catalanoparlants en públic; pel que fa a la llengua, aquest fet és important perquè és negatiu. Oimés si tenim present que tots plegats, els nouvinguts i els locals que canviem de llengua de seguida, vivim en el bany maria dels mitjans i internet en castellà. De tot això, els indígenes, si ens n’adonem, no volem, podem o sabem com entomar-ho. El resultat és que al carrer, als comerços, als bars i cafès, a les oficines, als patis dels col·legis... és a dir, allà on la vida batega, les interaccions en català hi són escasses. Patis de col·legi, deia. I a les aules? Ara que hem vist esquinçar-se tantes americanes de blau polític pel 25% de castellà a classe, la pregunta per a fariseus: com és que fins ara presumien d’immersió lingüística quan els càlculs més optimistes parlen que un 60% de les classes de Catalunya s’han fet sempre en castellà?