Els vigilants en els camps de sègol

Escoles i instituts tornen a estar a primera línia de foc, d’una banda per l’envestida lingüística que pateixen (imposició d’un 25% en castellà, crítiques infundades d’adoctrinament i d’apartheid que busquen rèdits electorals a costa de fabricar més catalanofòbia, dificultat d’atendre un alumnat molt divers); d’altra banda, per temes com ara el calendari escolar que enfronta tots els actors en un estira-i-arronsa fatigant. Però el moll de l’os de la qüestió és com es pot millorar de manera efectiva l’ensenyament públic que tenim. I tot això passa quan la pandèmia de la solitud, l’addicció al telèfon mòbil, a l’alcohol i a la marihuana han esclatat com una bomba de rellotgeria entre el sector jove de la població.

Acostumada com estic a revertir pensaments i emocions, vull veure-ho com una oportunitat que demana emprendre un canvi urgent en la manera de fer. Perquè el que cal abordar és la qualitat de l’ensenyament –sobretot a l’ESO–, que no tan sols ha anat perdent pistonada des de les retallades dels últims anys, sinó que està immers en un dia a dia frenètic. Un factor clau és l’atenció personalitzada que es basa en l’educació de valors i que permet establir un lligam afectiu autèntic entre professor i alumne. L’increment de classes virtuals i la parcel·lació de continguts que veiem a secundària se sumen a una necessitat creixent de presencialitat difícilment assumible en molts instituts. El problema de fons és que el projecte educatiu de cada centre no resol res, si el respecte al ritme d’aprenentatge o l’objectiu de fomentar la creativitat, la lectura o l’interès científic no van acompanyats d’una distribució de grups adequada i si no hi ha una bona coordinació entre el professorat i un mínim de complicitat de les famílies. Ara mateix tot això sembla difícil d’aconseguir, sobretot a secundària. Ràtios altes, horaris massa rígids i molta paperassa burocràtica fan difícil posar l’èmfasi on caldria: les tutories. Quan penso en tutories recordo inevitablement l’escola activa dels anys 80 a l’Aulet de Celrà: les assemblees, el grup coral d’alumnes, les sessions de teatre setmanal, el laboratori i la biblioteca de classe, el pati enmig del bosc d’alzines, les exposicions d’arts plàstiques, els campaments de final d’etapa a Suïssa, els mestres amb carisma...

Defujo cap mena de nostàlgia, m’atrau més el present, només és un exemple que m’ha servit durant els anys que he dedicat a l’ensenyament i que em mostra fins a quint punt és important la creativitat, l’atenció personalitzada i la proximitat a la natura. Hi ha models d’escola privada –la Montessori o la Waldorf– que actuen en aquest sentit i que proporcionen algunes claus d’èxit com ara la implicació de la família, la millora en la formació permanent del professorat, l’atenció a la diversitat segons el ritme maduratiu de cada alumne o un sol tutor per a cada etapa educativa. L’escola que propugnaven Freinet o altres pedagogs catalans com ara Rosa Sensat i Josep Pallach està pensada per orientar els alumnes segons les diferents capacitats perquè siguin ells mateixos (segons Pallach, es tracta que puguin descobrir i seguir la seva autèntica vocació).

Expressada de manera diferent, la mateixa idea apareix a El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger, quan el professor deixa anar al noi protagonista: “Em sembla que un dia d’aquests hauràs de decidir cap on vols anar. I després has de començar a anar-hi. Però de seguida.” Com a professora que ha interpretat molts papers de l’auca (des de l’escola rural fins al batxillerat) entenc que el repte és recuperar la importància de les tutories i canviar les dinàmiques: més esport col·lectiu, més temps per a la lectura, les arts i el silenci, més contacte amb la natura... Jo vaig decidir que dedicaria estones importants a fer meditació “laica” –tipus Mindfulness– a ESO i també entre alumnes de treball de recerca. Al principi temia que algun pare m’esbronqués, però en una competició d’atletisme em va venir a trobar una exalumna: m’ha servit de molt saber com desconnectar dels pensaments. De fet, si l’ensenyament no és holístic, de poc serveix. Quan un alumne sap el que l’omple realment es torna un vigilant en el camp de sègol.