Herois de capa caiguda

Avui fa dos anys tothom era a casa. Carregats de menjar als armaris, amb paper de vàter que avui dia encara ningú no deu haver usat i amb una incertesa profunda. Era el primer confinament obligatori que tots plegats vivíem i els interrogants eren molts. S’obria una nova etapa en què alguns analistes vaticinaven un canvi de mentalitat en la societat. Tots havíem de ser més solidaris amb els altres, havíem d’aprendre a tenir valors diferents i s’havien de quedar per sempre els canvis que hauríem d’instaurar per la situació que es vivia. Dos anys després, ningú surt als balcons per aplaudir els sanitaris i aquella aureola d’herois –que alguns es van entestar a donar-los– s’ha dissipat. Dos anys després, aquells herois de capa caiguda continuen treballant com feien abans de la pandèmia i com van fer llavors. Continuen essent un servei essencial de la nostra societat i continuen salvant vides. Les seves condicions laborals tampoc no han millorat. Segueix havent-hi hospitals col·lapsats i llistes d’espera que no s’acaben mai. Però un cop passat aquell sotrac ja no som agraïts com aquell març del 2020 ni som tan comprensius.

És cert que han canviat moltes coses. Tothom ha après a comprar a través d’aplicacions mòbils, molts teletreballem, hem redescobert els nostres entorns naturals i ens hem acostumat a anar per tot arreu amb mascareta. Però la pandèmia, com a societat, ens han servit de poc per aprendre. Ni els valors han canviat ni som més solidaris.

Per culpa de la covid hi ha moltíssima gent que ho ha passat (i ho passa) malament. No només per haver perdut algun familiar o conegut, que també. La pandèmia ha deixat seqüeles psicològiques i físiques en algunes persones, ha portat la ruïna econòmica a moltíssims negocis que han hagut de tancar portes i ha fet que famílies que mai s’ho haurien pensat hagin hagut de recórrer als serveis socials. Sovint les patacades són oportunitats, però dos anys després es veu que la pandèmia simplement ha estat una putada.