Una reflexió terminal?

En el moment d’escriure aques­tes línies, con­fesso la meva pre­o­cu­pació per l’acu­mu­lació d’esde­ve­ni­ments nega­tius i que, tot par­tint dels clàssics grecs i lla­tins, he bus­cat inquiet una reflexió de mal ave­rany de dos acadèmics nord-ame­ri­cans: Ste­ven Levitsky i David Zir­lat. No pre­tenc anti­ci­par con­clu­si­ons, però sí que m’avinc amb la seva tesi. El seu assaig porta com a títol Com moren les democràcies. Lluny de fer una crítica pre­ci­pi­tada del seu lli­bre, ja que tot just acabo de començar la lec­tura, sí que em motiva una reflexió.

Alguns poden pen­sar que les democràcies són una arqui­tec­tura sòlida i ina­mo­vi­ble. No em faig partícip d’una tal ingenuïtat, ja que no hi ha res humà que sigui ina­mo­vi­ble, i l’error és molt humà, com diria Ciceró. Si durant la pri­mera mei­tat del segle XX, va ser una per­versió de sis­te­mes i de for­ces, no sem­bla menys vist que en la segona mei­tat, el món es trans­for­ma­ria amb la guerra freda, amb la bru­tal impo­sició del sis­tema soviètic, fill d’una alte­ració del mar­xisme, apli­cat segons el pro­feta Lenin. El 1989 l’URSS va implo­si­o­nar, després de les aber­rants ingerències soci­o­polítiques d’un cri­mi­nal dement com Sta­lin: 90 mili­ons de morts, segons el con­tra­punt de diver­ses uni­ver­si­tats des de l’àmbit soviètic: El libro negro del comu­nismo. Dar­rere d’aquesta apo­ca­lipsi, que va dei­xar dis­minuït fins i tot el mateix Adolf Hit­ler, la implosió amb la cai­guda del mur de Berlín por­ta­ria a una fatal con­clusió el més que opti­mista politòleg Fran­cis Fukuyama. El final de la història, es titu­lava el seu assaig, que pro­nos­ti­cava el tri­omf pòstum del capi­ta­lisme lli­be­ral. Jo em vaig dis­cu­tir amb ell a ciu­tat de Mèxic, amb motiu d’un congrés d’empre­sa­ris, tot advo­cant en favor de les seves tesis.

Res més equi­vo­cat. No estem avui en la fase crítica d’un capi­ta­lisme glo­bal, que ens ha conduït a una hiperin­flació, a la decadència, i al risc d’enfon­sar les democràcies lli­be­rals? La teo­ria dels cicles històrics de Hegel sem­bla que ara és la res­posta. Estem en l’antítesi o en la síntesi? Aquesta seria la dramàtica dis­jun­tiva a Fukuyama. Anem a veure els fets: 1) La glo­ba­lit­zació opor­tu­na­ment tri­om­fant ens ha conduït a una apo­ria: el comu­nisme xinès arrasa el capi­ta­lisme lli­be­ral, del qual s’està nodrint. Occi­dent li ha trans­fe­rit gratuïtament les seves tec­no­lo­gies, i la Xina mao­ista s’ha con­ver­tit en el qua­si­mo­no­poli de la pro­ducció indus­trial, a par­tir d’un sis­tema de valors polítics de con­cen­tració comu­nista. 2) Els pre­te­sos glo­ba­lit­za­dors que pro­po­sen la lli­ber­tat –només als mer­cats– també apli­quen la cen­sura de l’opinió pública i els límits d’aquesta, a través de la repro­vació. Les xar­xes soci­als es nodrei­xen de la post­ve­ri­tat (basant-se en la men­tida com a norma), i el rela­ti­visme moral sor­geix com un estàndard de la tasca política. A Espa­nya tenim el millor exem­ple: Pedro Sánchez i el seu govern com­par­tit amb els comu­nis­tes de Pode­mos.

3) El sis­tema de valors sobre el qual s’esta­bli­rien les democràcies, després de la II Guerra Mun­dial, amenaça ruïna. La men­tida, com a ins­tru­ment legal, per­ver­teix les garan­ties de la cor­recta funció de la repre­sen­ta­ti­vi­tat i, per tant, de la real par­ti­ci­pació dels ciu­ta­dans. “La democràcia –asse­vera Mon­tes­quieu– s’ha de pro­te­gir de dos exces­sos: de l’espe­rit de desi­gual­tat que la con­du­eix a l’aris­tocràcia, i de l’espe­rit d’igual­tat extrema, que la cana­litza cap al des­po­tisme.” 4) Les con­seqüències són clares: Putin va acon­se­guir el poder en nom de la democràcia fal­se­jada elec­to­ral, i en 22 anys ha arri­bat a una mega­lo­ma­nia hegemònica que amenaça Occi­dent. Deu ser veri­tat que va per­ver­tir, amb les seves ges­tes inter­ven­ci­o­nis­tes i desin­for­ma­ci­ons a les xar­xes, l’elecció de Donald Trump? No és despòtic la seva agressió a Ucraïna? Hit­ler no va arri­bar al poder per via democràtica? Ergo, pot ser aquest sis­tema una garan­tia de la cor­recta legi­ti­mi­tat del vot? Al votant se’l men­teix i al vot se l’enga­nya. Com a mos­tra, tenim el pro­ce­dir far­sant de Pedro Sánchez.

5) Final­ment, la víctima no és tan sols el vot i la seva idoneïtat, sinó la ment dels ciu­ta­dans i el coe­fi­ci­ent de descrèdit del sis­tema. La crisi o crack del 29 va con­duir el món a la II Guerra Mun­dial. Els abu­sos del rela­ti­visme moral com­por­ten la frus­tració, la ruïna de les clas­ses mit­ja­nes i la hiperin­flació a través de les oli­gar­quies mafi­o­ses dels mer­cats, i del xan­tatge de l’ener­gia. Jus­ta­ment el que Ronald Rea­gan adver­tia a Occi­dent, arran del gaso­ducte russo-ale­many en la dècada dels anys vui­tanta de la pas­sada centúria. Ningú a Europa va voler escol­tar els avi­sos en aquells anys. I ara se’n veuen les con­seqüències. La sentència nova­ment ens la pre­senta Char­les Louis de Secon­dat, baró de Mon­tes­quieu: “La des­com­po­sició de tot govern comença per la decadència dels prin­ci­pis sobre els quals va ser fun­dat.” És ine­vi­ta­ble la reflexió: on res­ten les elits cor­rec­to­res d’aquests dis­ba­rats?