A la tres
Galleda de pixats, Marta
L’expressió la vas deixar anar tu el segon dia a la llavors Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. No ens coneixíem. Vam seure de costat per casualitat i a tu se’t va escapar aquell “Galleda de pixats!” que jo no havia sentit mai i que em va fer somriure. Era la teva sentència mordaç a les paraules d’un professor massa pagat de si mateix i als elogis que li va fer la resta de la classe. La galleda de pixats ens acompanyaria des de llavors en aquests més de trenta anys d’amistat i l’hem feta servir cada cop que la professió o la vida mateixa ens mostraven la seva cara més amarga. Era la nostra manera de treure ferro als moments difícils, de superar els entrebancs amb aquella fina ironia intel·ligent que, en el teu cas, sempre et va caracteritzar.
Eres l’exemple més clar de com l’aparença no fa la persona. Tu, tan rossa i amb cara de bona nena, eres capaç del comentari més sarcàstic fet amb la veu tranquil·la de qui mai no ha trencat un plat. Tu, que no podies suportar la injustícia, que odiaves la hipocresia i que tenies un sisè sentit quan et necessitava. La teva era una conversa feta de llibres i de viatges, perquè deies que dels primers havies après moltes coses i que dels segons mai no te’n cansaves. Sempre vaig estar convençuda que la casa no et cauria a sobre i que tot el que necessitaves cabia en una maleta no gaire gran. Fugies dels afalacs com de la pesta, en especial quan eren per la feina feta, i havíem rigut molt amb les teves aventures viscudes arreu d’aquest món que se’t feia petit. El teu era un humor anglès, sense estridències, amb el punt just de temperatura, com un te de les cinc. Per això era lògic que trobessis en Simon i que la vostra fos una història d’amor de les de contes de fades, malgrat que et fes vergonya reconèixer-ho.
Has marxat sense avisar i aquesta vegada no m’has preparat per al tsunami que venia després. La galleda de pixats ja no funciona i no trobo ni consol ni calma en el munt de records que hem compartit. Dilluns ens havíem de veure i xerrar. Havíem quedat, Marta.
