Sàhara

La decisió presa pel pre­si­dent Pedro Sánchez en relació amb el con­flicte ter­ri­to­rial sobre el Sàhara es pot con­si­de­rar una jugada a tres ban­des, l’anàlisi de les quals obliga com a mínim a recon­si­de­rar la crítica a la incon­sistència o a la volu­bi­li­tat que en gene­ral se n’ha fet, mal­grat que sigui el pre­si­dent en gene­ral merei­xe­dor d’aquesta mena de qua­li­fi­ca­tius.

Després d’haver pro­ta­go­nit­zat un escàndol de pro­por­ci­ons gegan­ti­nes en la rebuda i assistència mèdica pro­por­ci­o­nada al líder del Front Poli­sa­rio, Bra­him Ghali, Sánchez es va des­pren­dre del pro­blema remo­de­lant el govern i fent fora la minis­tra González Laya. La justícia hi té encara en marxa una inves­ti­gació per pos­si­bles delic­tes de fal­si­fi­cació de pas­sa­port, pre­va­ri­cació i enco­bri­ment en enten­dre que el govern va faci­li­tar l’entrada il·legal de Ghali a Espa­nya en no obli­gar-lo a pas­sar un con­trol de duana després d’ater­rar a la base aèria de Sara­gossa l’abril de l’any pas­sat, però és sols l’exmi­nis­tra d’Afers Exte­ri­ors qui està essent inves­ti­gada, com si el seu cap directe no fos res­pon­sa­ble del fet de man­te­nir en secret la seva hos­pi­ta­lit­zació a Logro­nyo de manera irre­gu­lar i sense infor­mar-ne el Mar­roc, ni els minis­tres d’Uni­das Pode­mos, ni el govern de La Rioja.

Lliure per can­viar de posició, ara Sánchez es des­penja que el PSOE ha recon­si­de­rat el seu parer al res­pecte i, mal­grat el dis­gust ja expres­sat pel Front Poli­sa­rio, ha deci­dit donar suport al règim d’auto­no­mia que pro­posa el Mar­roc per al Sàhara Occi­den­tal. Amb les crítiques de l’opo­sició i dels seus socis de govern i la per­ple­xi­tat que han dei­xat veure alguns des­ta­cats mem­bres del seu par­tit, Sánchez pren una decisió enmig del soroll de la guerra d’Ucraïna que el pot bene­fi­ciar en tres fronts.

Des del punt de vista de la seva posició dins la Unió Euro­pea i com també han pale­sat algu­nes mani­fes­ta­ci­ons de la pre­si­denta del Par­la­ment, Ursula von der Leyen, estar bé amb el Mar­roc sig­ni­fica tran­quil·litat per a la fron­tera sud de la Unió, on la capa­ci­tat per con­te­nir (o sen­zi­lla­ment no atiar) els grups d’immi­grants que volen acce­dir al con­ti­nent per les ciu­tats espa­nyo­les de Ceuta i Meli­lla ha estat sem­pre una pre­o­cu­pació, donada la feblesa de la política fron­te­rera comu­nitària, amb una Espa­nya sem­pre dei­xada a la seva sort en aquest punt cru­cial de la Medi­terrània. La qüestió es pot com­pli­car més encara ara, quan l’escas­se­dat de cereal pro­vi­nent d’Ucraïna i Rússia pugui gene­rar més fam de la supor­ta­ble en els països del Magreb, amb les con­següents i sem­pre impre­vi­si­bles revol­tes soci­als.

La segona qüestió que Sánchez pot resol­dre o apai­va­gar amb la seva decisió sobre el Sàhara té un caire intern: la lluita pel cen­tre polític sem­bla el seu objec­tiu prin­ci­pal, allu­nyant-se en la mesura que sigui pos­si­ble de les posi­ci­ons d’Uni­das Pode­mos. Ja ho va fer inci­pi­ent­ment amb la reforma labo­ral i d’una manera més des­car­nada i poc sub­til amb l’envi­a­ment d’armes a Ucraïna. Ara, com en aque­lla ocasió, ha deci­dit que no calia ni tan sols comu­ni­car-ho a la vice­pre­si­denta Díaz, de manera que clara­ment la pre­senta com una posició pròpia. Tenint en compte la con­tundència amb què ha car­re­gat con­tra Núñez Feijóo pels pac­tes amb Vox a Cas­te­lla i Lleó, la con­clusió és que, defe­nes­trat Ciu­da­da­nos, el PSOE d’aquest nou Sánchez ha deci­dit llançar-se a con­que­rir tot l’espai mode­rat i fer obli­dar anti­gues amis­tats de cara a les pro­pe­res elec­ci­ons.

I així arri­bem a la ter­cera banda. Ni tan sols en el cas d’una excolònia com és el Sàhara deixa espai Sánchez per a rei­vin­di­ca­ci­ons d’auto­de­ter­mi­nació? Pot­ser no tot­hom es creurà que això sig­ni­fica allu­nyar-se de Bildu i, si no es posa molt real­po­li­tik, de la mateixa ERC, però en tot cas ja haurà fet el gest simbòlic de negar el que es pres­su­po­sava, cosa que obliga l’opo­sició a cenyir la seva crítica al fet con­cret del canvi radi­cal i no al con­tin­gut de la decisió. Ell no dona suport a vel·leïtats d’inde­pendència!

Pot­ser encara queda temps per al retorn al bipar­ti­disme, però Sánchez, que ja acu­mula al cap els matei­xos cabells blancs que el Felipe González dels anys noranta, ha començat el viatge al cen­tre que li recla­ma­ven els barons soci­a­lis­tes que fa no gaire el volien fora de joc i el van veure reei­xir de les seves cen­dres con­tra tot pronòstic. Que en pren­gui nota el PP.