Ucraïna, davant de casa

Des de fa un parell de setmanes, davant de casa, en un habitatge de lloguer, hi viu l’Alina, una dona ucraïnesa, amb dues filles (d’un i quatre anys) i una neboda (de 23 anys). És un poble molt petit del Baix Empordà i l’arribada de refugiats és un esdeveniment que fa parlar, de manera que ja tothom sap que part dels membres de la seva família es van quedar allà, a Kíiv i Mariúpol, entre ells el seu marit, que es va unir a la lluita, i que ella i les seves filles s’han empadronat al poble; així, les petites poden anar a l’escola. No se les veu gaire; prefereixen mantenir-se en un pla discret, però es pot intuir que els dies i les nits se’ls fan llargs, i que enyoren la seva pàtria, la família i els amics.

La gent gran del poble aprofita per evocar històries passades explicades pels seus pares i avis, sobre quan va tenir lloc el massiu exili republicà de Catalunya, en una època amb molt menys recursos que ara (comunicació, informació, tecnologia...). Deia Pere Quart, en les Corrandes d’exili (1947): “Una esperança desfeta / una recança infinita. / I una pàtria tan petita / que la somio completa.” Desesperança i recança, és el que deuen sentir ara els refugiats.

L’exili republicà ens queda lluny, malgrat que perviu en la memòria, però el coneixement d’aquells fets pot ajudar a entendre el que passen ara milers de refugiats ucraïnesos (i d’altres països, no ho oblidem) que es troben lluny de casa seva i que no saben quan hi podran tornar ni com trobaran el país quan tot acabi. És fàcil deduir que l’Alina té dies dolents, en què la pena i els dubtes la consumeixen (es pregunta quan podrà tornar allà i veure la resta de la família), i altres dies millors, en què agraeix l’hospitalitat d’aquesta terra i tira endavant, sobretot per les seves filles.

El fet de tenir porta per porta un testimoni sobre els fets d’Ucraïna et fa veure d’una altra manera les notícies que ens arriben de la guerra. Ja no sonen tan llunyans els plors dels ucraïnesos que pateixen bombardejos i les pors dels exiliats. Ja no ens sembla poca cosa l’atac de potències centralistes a nacions petites (recordem que fa uns anys, als catalans ens va anar d’un pèl) i, sobretot, ja no té sentit no parar atenció a conflictes que passen a milers de quilòmetres de casa nostra. Ens afecta a tots, d’una manera o altra.