Paraules corrents

L’escriptora i filòloga saragossana Irene Vallejo, autora del premiat i lloadíssim assaig L’infinit dins d’un jonc, deia aquesta setmana en una entrevista al magazín cultural Catorze que “trobant les paraules justes, pots curar algú”. Es referia a l’alleujament que se sent quan es troba la paraula exacta o l’expressió justa per dir el que et passa. I també, en la línia dels antics sofistes, al poder que té la paraula per influir en l’ànima de l’altre. Penso en l’oportunitat d’aquesta reflexió justament avui que se celebra el Dia Mundial de la Salut. No sé si les paraules curen. M’agradaria tenir-ho tan clar com el descregut antropòleg i escriptor baixempordanès Adrià Pujol Cruells ho manifestava fa uns dies al deliciós programa literari Tot el temps del món, que condueix Anna Guitart les nits dels dissabtes al Canal 33. Ho deia a propòsit del seu recent assaig I si. Especulacions sobre llenguatge i literatura.

El que tinc molt clar és la necessitat bàsica de rebre les paraules justes i simples en moments determinants de la vida, com ara quan se’t fa malbé la caldera. Per què els lampistes s’entesten a fer servir sempre aquest seu llenguatge indesxifrable? Vasos de condensació, plaques electròniques… Donen voltes a conceptes d’aquest tipus i et maregen el voraviu fins que ja no saps ni què vol dir termòstat. On són en Valero, en Moha i en Pep dels Sis dies corrents, de la Neus Ballús?

Jo voldria tenir una bella història d’amor imperfecte amb un lampista que connectés les paraules justes i clares per explicar-me per què la meva caldera agonitza; una història com les que trena la periodista de la veu més dolça del món, Marta Vives, al seu flamant llibre, Diguem-ne amor. Jo voldria tenir-hi les òrbites en sincronia i xapar-me de riure amb aquella alegria encomanadissa d’Antònia Font. Jo voldria, també, una dona lampista, una Alèxia Putellas que driblés els conductors elèctrics de casa amb aquella facilitat amb què es retrata amb els aficionats de l’equip rival.

Tinc una caldera coixa i una calefacció que no respira, però ja ha arribat la primavera, ara sí, i podem fer vores definitivament a uns dies hivernals que ens han alterat els bioritmes i la salut. És abril i la meva petita n’ha fet catorze, aquest número que dona nom al magazín cultural que sempre amoixa l’ànima.