Tenien molt per viure

La darrera ha estat fa pocs dies a Vilanova del Camí, però aquest mateix any n’hi ha hagut una altra a Martorell i encara una altra més al districte de Sant Martí de Barcelona. Han estat assassinades (no simplement “han mort”) per les seves parelles o exparelles. Sense comptar el fet que, també a Barcelona, un fill va matar la seva mare aquest mateix mes. No en sabem ni els noms, però a cap li tocava morir i menys per culpa d’algú que se suposa que les havia d’estimar o almenys respectar. Ja deia el savi que, quan algú mata una persona, no sols li pren la vida, sinó tot el que havia de viure des d’aleshores. I també roba aquesta persona a tots els que l’estimen i a la societat mateixa. Que el degoteig no s’aturi no vol dir que l’hàgim de normalitzar. Cap d’elles és “una més”. És cert que les administracions han habilitat serveis com ara telèfons per demanar ajuda o informació i que hi ha entitats que hi treballen, però aquesta pandèmia de violència masclista que massacra o agredeix dones i que no distingeix edat, procedència o classe social, no sembla que tingui aturador només amb accions reactives. La consciència de la igualtat es conrea tota la vida, començant per quan s’és ben jove. I, de nou, no es tracta d’alertar les noies que “vagin amb compte” o que “es protegeixin”, sinó d’educar els nois, destruint paradigmes i consuetuds massa arrelats encara.