El romaní
“There’s rosemary: that’s for remembrance; pray you, love, remember.” Així estava escrit, i no ho oblidarem mai, a la tragèdia Hamlet, de William Shakespeare. És a dir: “Aquest és el romaní: per al record; et prego, amor, que recordis.” Paraules d’Ofèlia, tan bella i dissortadament embogida... A Romeu i Julieta, del mateix autor, també se’n parla, d’aquesta planta. Així digué el frare Llorenç, davant de Julieta, aparentment morta: “Eixugueu els vostres plors i poseu el romaní damunt d’aquest formós cos”... Johannes Brahms, així mateix, lloà aquesta flor: “El jorn de noces és demà / i l’amoreta esperarà. / Una corona vull teixir / per l’amoreta dolça, / de brots de romaní.”
El mot romaní deriva del llatí ros maris, que vol dir rosada marinera. També trobem com a equivalents rosemary en anglès, romarin en francès, rosmarin en alemany, romerino en italià, rosmaninho en portuguès, romero en castellà, romeo en gallec... El nom científic és Rosmarinus officinalis. Aquest és un antic amic de la cuina, sobretot de la provençal i la italiana. Nèstor Luján dedicà un brillant article a la revista Destino al Gigot au romarin, cuixa de xai al romaní. Una planta de les més boniques i aromàtiques que creixen a les nostres muntanyes. D’arrel mediterrània, es fa millor prop del mar. Carl von Linné, botànic suec del segle XVIII, deia que des del mar estant es podia sentir l’olor del romaní, abans de veure la costa. Com deia aquell refrany d’abans: “De la virtut del romaní, mil coses se’n poden dir.”
Les plantes aromàtiques i remeieres, al nostre país, són ben variades. Des de la sajolida, la farigola, l’orenga i el marduix, fins a la sàlvia, l’alfàbrega, l’espígol, el fonoll i el mateix romaní, per esmentar només les més conegudes. Des de temps immemorials, la gent les ha collit per acompanyar els guisats o per cercar remei a algunes malalties.
En l’antiguitat, s’emprà també moltes vegades el romaní per acompanyar els cossos dels difunts. Se li atribuïen, per altra banda, propietats afrodisíaques. I amb fulles de romaní barrejades amb sal van curar els cabrers Don Quixot de la Manxa, segons va escriure Miguel de Cervantes...
