M’apago

Ima­gi­neu-vos una ficció: un home a qui li han pres tots els drets, s’està apa­gant d’ina­nició i, a sobre, injus­ta­ment. Cada dia es mira al mirall i pensa en la mort. No pot fer res: la justícia el mira mala­ment. L’únic que li queda és pal­mar de manera ele­gant: dei­xant de men­jar. Una vaga de fam impo­sada que el porta a mirar el balcó de casa seva com si fos la més gran de les temp­ta­ci­ons. No ha can­viat el calen­dari, perquè cada dia li costa més. Sobre­viure, sim­ple­ment, se li fa una tasca titànica. Viu en la crisàlide de la seva pròpia tris­tesa. Viu en un búnquer ple de records que fan ferida fonda. Viu com un hikiko­mori forçat a desis­tir. Només se’n pot sor­tir cui­dant-se enmig de la tem­pesta per­fecta, gai­rebé sense lli­ber­tat ni dig­ni­tat, per si algun dia can­vien les tor­nes i, si no can­vien, cui­dar-se també per estar en con­di­ci­ons el dia que la seva des­cendència el neces­siti. Aquest home buit es refu­gia lle­gint El comte de Mon­te­cristo o mirant vídeos de ban­des dels anys noranta del segle pas­sat o pas­se­jant pel recinte medi­e­val del seu poble i enco­ma­nant-se als Cava­llers de l’Orde de l’Hos­pi­tal per dema­nar ajuda, clemència i pau inte­rior. Aquest malalt ima­gi­nari està per­dent els papers, delira en una casa buida i l’únic que mas­tega és la malícia ali­ena. Si algun dia acon­se­guei­xen que s’apa­gui del tot, hi haurà qui aga­farà l’espasa i, pres de la follia, el ven­jarà. El sis­tema no està pen­sat per assis­tir aques­tes per­so­nes mas­sa­cra­des. Tant li fa si són homes o dones: està tot pre­vist perquè vagi d’una manera con­creta. Queda clar que un dia o altre això que en diuen justícia ha de tre­mo­lar i ha de caure.