L’essència

M’he lle­git aquesta petita gran novel·la que ha escrit Vicenç Villa­toro titu­lada Tren a Mara­tea, publi­cat per Edi­ci­ons Proa. Un lli­bre que és molt més que la història d’un retorn del copro­ta­go­nista, Anto­nio Lamarca, al seu poble natal trenta anys després que se n’anés. I men­tre lle­gia no podia evi­tar pen­sar en una altra novel·la. No, no és Il gat­to­pardo. Tot i que el lli­bre de Giu­seppe Tomasi di Lam­pe­dusa hi apa­reix perquè la pro­fes­sora uni­ver­sitària que acom­pa­nya Lamarca en el seu viatge en tren de Nàpols a Mara­tea li’l regala i, a més, hi ha unes referències molt ben lli­ga­des i encer­ta­des amb la trama. Però no. No és aquest. Tot lle­gint Villa­toro res­so­na­ven en el meu cap aques­tes parau­les: “L’home que s’ha per­dut a si mateix pot recu­pe­rar la pròpia existència tan sols tro­bant imat­ges, sons i veus de la infan­tesa.” Ho va dei­xar escrit Umberto Eco poc després de publi­car La mis­te­ri­osa flama de la Reina Lona. En aquesta novel·la, el pro­ta­go­nista, Giam­bat­tista Bodoni, Yambo per als amics, és un col·lec­ci­o­nista de lli­bres antics que per un pro­blema de salut perd la memòria lli­gada a les emo­ci­ons, fins al punt que no reco­neix ni la seva dona. El seu metge de capçalera li dona la recepta per recu­pe­rar-la, la memòria: la lec­tura dels lli­bres de la seva infan­tesa i així recor­dar el seu pas­sat. Per fer-ho, Yambo es tras­llada física­ment al ter­ri­tori de la seva infan­tesa, al seu poble natal, perquè els records siguin més vius. Lamarca també torna a Mara­tea per recor­dar i retro­bar-se a si mateix i fer-ho en els llocs on s’havia sen­tit viu, on havia tas­tat, flai­rat, vist, expe­ri­men­tat la vida, i ho fa just abans de morir. Anys més tard d’aquesta novel·la, Eco escriu­ria que “la por de morir dona ales als records”. I Villa­toro ens con­vida a fer aquest viatge i a pujar en aquest tren sense recan­ces i a no dei­xar mai de visi­tar la nos­tra pròpia Mara­tea. Així no per­drem mai la nos­tra essència.