Les ocasions les hem de crear

Suposo que coincidiran amb mi en la percepció que ens trobem en un dels moments polítics més crítics, lliscant pel pendent d’un canvi mundial històric que s’entreveu com un canvi d’era, i que aquí, a casa nostra, ens hem instal·lat en uns llimbs insolents de la mediocritat i la falta d’objectius ambiciosos. Que no hi ha direcció política, ni programa, s’evidencia cada dia de cada dia, i mentrestant una atmosfera anodina ho atrapa tot. I no hi ha res pitjor per a un país sense brúixola que tenir-hi manant els mediocres.

A hores d’ara, ja no hi hauria d’haver ningú que no fos conscient de la urgència que tenim com a país per fer la transició energètica. Només, i els dono per impossibles, un reduït nombre de ciutadans que defensen que la millor manera d’avançar és quedar aturats o, pitjor, anar enrere. Però, malgrat que aquestes tribus tenen una presència mediàtica molt superior a la seva influència, pel fet de ser extravagants i creatius en les seves accions, gaudeixen de l’atenció acrítica de la premsa. I el govern, incapaç de governar en contra de la cridòria, va aprovar el decret 16/2019, del 26 de novembre, de mesures urgents per a l’emergència climàtica i impuls a les energies renovables. Segons aquest decret, el 2030 les energies renovables haurien de suposar el 50% de l’energia elèctrica consumida a Catalunya i s’assoliria la neutralitat d’emissions l’any 2050, que és el que ens exigeix la UE. Des del 2019 hem anat fugint d’estudi, sense que ningú es prengués seriosament l’emergència climàtica, i sabent que amb les bases d’aquest decret era impossible assolir els objectius. Esperem que amb la reforma del decret siguem capaços de trencar el malefici i la inacció que regna des del 2019, sense cap projecte reeixit, i que es puguin agilitzar els nou projectes que hi ha pendents d’autorització. Per fi, potser podrem recuperar el temps perdut, especialment ara que veiem més que mai que un bon mix a l’hora de produir energia també pot esdevenir un amortidor en la despesa energètica de moltes famílies i empreses.

Suposo que per a una gran majoria de persones sensates és fàcil compartir la premissa segons la qual, amb els que t’espien, no hi pots negociar, però hi ha moments en què, tot i fer mala cara i un posat adust, un president de la Generalitat de Catalunya no pot deixar de participar. És el que li va passar la setmana passada a Pere Aragonès en assistir a la trobada anual del Cercle d’Economia, quan es va trobar cara a cara amb el president espanyol. La presència de Catalunya al més alt nivell, en l’entrega d’un premi a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Gertrud von der Leyen, que havia vingut expressament a Barcelona, era molt important.

Tot i que el president espanyol va aprofitar el seu discurs en el Cercle d’Economia, i davant de la presidenta de la Comissió Europea, per vendre la seva ficció de negociació amb Catalunya amb grans paraules, la guerra bruta i l’espionatge són difícils de tapar. L’escàndol Pegasus i la resta d’ofenses es van ometre, i només el conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, va alçar la veu per denunciar el biaix discriminatori a Catalunya a l’hora d’assignar els fons europeus Next Generation.

És sorprenent que aquesta discriminació envers l’economia catalana, que ens pot provocar un gran perjudici, no hagi estat tema central de debat en el Cercle d’Economia, aquest think-tank que hauria de fer grans serveis amb la seva posició econòmica i independent, i que podria ser l’únic reducte amb veu i prestigi per denunciar les discriminacions flagrants.

D’altra banda, el compromís polític d’Elsa Artadi ha quedat prou demostrat per no dubtar dels seus arguments personals i de salut. Abandonar la cursa per l’alcaldia de Barcelona del maig del 2023 li deu haver costat molt. Així doncs, transmeto tot el meu reconeixement i l’agraïment per tots aquests anys de compromís amb Catalunya i li desitjo que recuperi la fortalesa anímica que tan altruistament ens ha lliurat sense cap recança. La baixa de l’Elsa en la política és una pèrdua important per a Catalunya, i ens demostra la duresa que alguns han de suportar per dedicar-se al servei públic quan podrien optar per sortides professionals molt més agraïdes i reconegudes fora de la política.