Contra el pensament únic

Aquesta set­mana he lle­git dos arti­cles de dos mit­jans dife­rents en què es qüesti­ona el pen­sa­ment únic que impera en dife­rents àmbits de la soci­e­tat. Un d’aquests és l’entre­vista que el peri­o­dista d’aquest diari Xevi Sala va fer al filòsof Jordi Pigem amb motiu de l’èxit de ven­des del lli­bre d’assaig Pandèmia i post­ve­ri­tat (Edi­to­rial Frag­menta) i que va sor­tir publi­cada en l’edició de dimarts. Tres anys després de l’esclat de la pandèmia, s’obre un període per a la reflexió i l’anàlisi sobre tot allò que vam assu­mir com a veri­tats inqüesti­o­na­bles: des del con­fi­a­ment fins a la vacu­nació gene­ra­lit­zats. “L’objec­tiu és con­tro­lar la gent, no la covid”, afirma Pigem. L’altre arti­cle és l’edi­to­rial del dar­rer número de Qüesti­ons de Vida Cris­ti­ana, revista degana del cato­li­cisme intel·lec­tual a Cata­lu­nya. S’hi repro­du­ei­xen unes decla­ra­ci­ons del car­de­nal Jean-Claude Holle­rich a favor d’obrir el debat sobre el celi­bat opci­o­nal dels pre­ve­res i l’orde­nació de dones dins de l’Església catòlica com a exem­ple que aquesta ins­ti­tució no té “un pen­sa­ment únic ni una posició impla­ca­ble i abso­lu­ta­ment rígida en aspec­tes soci­als, morals o doc­tri­nals”. “La rea­li­tat és una altra”, s’asse­gura, sent cons­ci­ents que, en aques­tes veus dis­cor­dants, hi resi­deix la super­vivència del cris­ti­a­nisme.