El segon cognom

Me la ima­gino asse­guda en una de les tau­le­tes de mar­bre, reflec­tida al mirall de l’entrada, on encara s’hi con­serva, amb una pin­tura poc des­co­lo­rida, l’al·lego­ria de la Lli­ber­tat. Pot­ser hi va escriure, com qui ordena les idees men­tre pren cafè, la carta que més tard va meca­no­gra­fiar amb data del 17 de juliol del 1945 en un full per­so­na­lit­zat en l’encapçala­ment amb les dades de l’enti­tat de la qual era secretària: la Unió de Dones de Cata­lu­nya. Comitè Naci­o­nal a França. Cafè Flo­rida, Arca­des del Capi­tol. Tolosa de Llen­gua­doc. La sig­nant és Maria Prat. La Maria Prat Pena va estar interna a Rive­sal­tes. La Maria Prat Pla­nas, infer­mera durant la guerra a Banyo­les, el 1945 ja havia tor­nat de Prada, i una altra banyo­lina, la Maria Prats Serra, encara havia de pas­sar la fron­tera clan­des­ti­na­ment per reu­nir-se amb el seu marit a Orle­ans. Hi ha una Gemma Bus­quets que és dis­se­nya­dora gràfica i una Gemma Bus­quets, advo­cada. Difícil­ment coin­ci­di­rem en el segon cognom, que reco­neix la mare, com­pleta els orígens i és deter­mi­nant en una recerca històrica. No és una tendència més d’aquest femi­nisme de for­mes que busca el canvi. El segon cognom és valor en si mateix perquè ens fa úniques. És el que feia sin­gu­lar la Maria Prat que el juliol del 1945 escri­via car­tes en nom de la Unió de Dones des de Tolosa de Llen­gua­doc.