Plensa vol silenci

No devíem triar el millor dia per anar a veure l’expo­sició que l’escul­tor bar­ce­loní Jaume Plensa té a Ceret. El cap de set­mana pas­sat, la capi­tal del Valles­pir (o de la Cirera) va cele­brar la 28a festa del seu pre­uat fruit. I tots els car­re­rons d’aquesta vila, que nor­mal­ment con­vi­den a un pas­seig tran­quil, acom­bo­iat per l’aigua dels seus popu­lars canals, es van omplir a ves­sar de gent vin­guda d’arreu, atreta per les para­des de cire­res i pro­duc­tes arte­sa­nals i per les des­fi­la­des de ban­des. Vam pen­sar, però, que el Museu d’Art Modern, que acull la mos­tra que porta per títol Cha­que visage est un lieu –“Cada ros­tre és un lloc”–, seria un reducte de pau on podríem con­tem­plar aquesta col·lecció d’acord amb l’espe­rit de reco­lli­ment que Plensa hi rei­vin­dica. Però res més allu­nyat de la rea­li­tat. La situ­ació va ser sur­re­a­lista: visi­tants dema­nant a d’altres que abai­xes­sin el to de veu a la manera de Plensa, és a dir, amb aquest gest tan uni­ver­sal de posar el dit índex als lla­vis que ell repro­du­eix en mol­tes escul­tu­res. Vaig sor­tir del museu amb un sen­ti­ment agre­dolç i amb ganes de retro­bar-me amb la poe­sia de l’artista a casa, admi­rant el pòster de la mos­tra que vaig com­prar. Tot i això, visi­tar l’expo­sició, que es pot veure fins al 6 de juny, val la pena. Plensa con­venç sem­pre.