Quaranta anys del Girona
A Eibar, demà el Girona patirà per saber si continua viu al play-off que ho té difícil, o s’acomiada de la temporada, que ha acabat en sisè lloc. A alguns els sembla poc, però als que tenim anys i memòria ens sembla que si l’any 2007, que el Girona va començar a tercera divisió, ens diuen que en aquests quinze anys passaria el que ha passat, ho hauríem firmat a ulls clucs. El 2007 va pujar a segona B i l’any següent a segona A amb Josep Gusó de president. I després de quatre anys patint per mantenir la categoria, es va fer l’inesperat play-off del 2014 amb Rubi d’entrenador. Machín va salvar in extremis l’equip l’any següent, però en els darrers vuit anys el Girona ha jugat cinc play-offs, ha pujat un any directament i ha jugat dos anys a primera. Ho he recordat per una piulada de Jordi Danés, el periodista que més anys ha seguit el Girona, i per la festa del 40è aniversari de la Penya Gironina. No hi vaig poder anar i em va saber greu perquè són amics i coneguts. La Penya es fa fundar el 1982 precisament quan el Girona va baixar a regional preferent. Jordi Geli era el president i jo llavors feia informació diària del Girona.. Ho vaig viure de primera mà. Amb Alfons Muñoz d’entrenador, es va formar un equip jove, de gent de la casa i quatre fitxatges: el porter Aroca, el migcampista Joan Duran, en Joan Vilar, traspassat fa poc, i l’Iñaki Daucik, el fill de l’extraordinari entrenador Ferdinand Daucik i nebot de Ladislau Kubala. Va ser un any dur, amb ensopegada a Montilivi inclosa contra el Farners de Joan Blanquera, que acabava de pujar. El Girona, el gran equip de les comarques, a preferent amb un Montilivi molt buit. Va ser una gran temporada. La Penya Gironina va néixer al Rhin Bar, el recordat establiment a la cruïlla entre la Gran Via i Joan Maragall, i es va fer sentir uns anys. En fa quaranta. El Girona entremig va passar moltes penúries i una nova baixada als inferns de la primera catalana. La Penya va desaparèixer i es va tornar a constituir com a penya oficial el 2017. La setmana passada es van reunir i ho van celebrar. Ara hi ha 24 penyes i, no ho dubtin, la situació del club és molt millor. Però recordo els que eren al club quan es va baixar a preferent i els que hi han estat sempre, com en Pitu Rigau. La seva imatge, sol a la llotja en un dia difícil del 1988, sense més directiva que ell i el seu pare, el delegat, és també història del Girona. Recordem-ho!
