Servitud tecnològica

És curiós com integrem cada vegada amb més naturalitat les noves tecnologies (o les que no són tan noves, perquè tot i que estan en constant evolució ja fa uns anys que en podem gaudir) en la nostra vida, fins al punt que no entenem com podíem prescindir-ne abans. Un dels casos més clars i repetits és el telèfon mòbil. Aquell aparell per a pijos i esnobs, al qual molts juràvem i perjuràvem que mai retríem servitud, és a hores d'ara indissociable de la nostra vida quotidiana. I ara els estranys són els que no en tenen, que en queden pocs però en queden. En tenim altres exemple, com la televisió. Vam passar del canal únic a una quantitat inacabable de canals de qualitat digital i promeses d'interactivitat il·limitada. Ara costa entendre com ens ho fèiem amb un sol canal, o sense televisor. Però no és la telefonia mòbil ni la televisió, el que em porta a fer aquesta reflexió, sinó Facebook. Aquesta xarxa social, que al principi em feia més aviat por perquè és on més vulnerable és o pot ser la nostra intimitat, s'està convertint en una eina cada vegada més necessària en certes professions. Una, la de periodista. Facebook s'ha convertit en més que una xarxa social per mantenir el contacte amb amics, coneguts i saludats. De mica en mica es va convertint en tot un mitjà de comunicació. Polítics, entitats, plataformes, empreses... el fan servir cada dia més per opinar i difondre informació. A aquest pas, arribarà un dia, no gaire llunyà, que ja no recordarem que Facebook ens semblava una pèrdua de temps i un entreteniment per a gent ociosa. Els camins del progrés són inescrutables.