Sweet Tweety i algun tarat

La capa­ci­tat d’ampli­fi­cació que les xar­xes soci­als tenen amb l’amor i l’odi és, en bona part, el secret del seu èxit: 280 caràcters per titu­lar i, amb una mica de sort, sub­ti­tu­lar les experiències vives, els sen­ti­ments més afer­rats a les entra­nyes, el plaer i el dolor, amb lec­tors asse­gu­rats gai­rebé al minut. Sem­bla impos­si­ble d’evi­tar. És una temp­tació en tota regla per a qual­se­vol que sigui digne de tenir un melic, per petit que sigui.

I així és com de la vir­tut se’n fa defecte. Hi ha per­so­na­li­tats públi­ques que han apro­fi­tat les xar­xes soci­als per ves­tir les seves vides amb un relat cohe­rent que els per­met situar-se en el gran glo­bus mediàtic. Els polítics, per exem­ple, no van tri­gar gens a incor­po­rar les xar­xes soci­als al seu ven­tall d’eines per fer arri­bar opi­ni­ons i dis­curs a segui­dors i detrac­tors. I n’hi ha que han fet de Twit­ter una font d’ins­pi­ració. Sense anar més lluny, aquesta set­mana el dipu­tat al Congrés per ERC Gabriel Rufián ens ha sorprès amb unes decla­ra­ci­ons sobre les seves piu­la­des que el podrien con­ver­tir en Twe­ety del mes. Amb aques­tes anàlisis del que pen­sen els altres sobre el que piula un mateix, Rufián, només donem munició a aquells Twe­e­ties que car­re­ga­ven con­tra els que vota­ven l’1-O. Que suposo que també devien ser una mica tarats.