El bram de la cornamusa

No sé ben bé què hi devia fer de petita a la plaça de toros d’Olot: em venen imat­ges molt impre­ci­ses que pot­ser el meu cer­vell ha tin­gut la capa­ci­tat d’espor­gar en bene­fici propi. És la plaça de toros més antiga de Cata­lu­nya, cons­truïda amb pedra basàltica, i no podia ser d’altra manera si tenim en compte que data del 1858 i que va ser edi­fi­cada sobre el volcà del Puig del Roser. El meu pri­mer flaix són els rètols de les entra­des a la plaça, “gra­de­ria de sol”, “gra­de­ria de som­bra”, els pòsters que anun­ci­a­ven la “Gran­di­osa cor­rida de toros” i la cridòria fes­tiva d’una tarda de glòria. També recordo, sor­tint del cor­ral, un cap de brau vigorós i colèric que treia el morro a la plaça i aixe­cava pol­se­guera fent cops de peülla a terra, el des­tre ves­tit de llums, bro­dat d’or, plata i llu­en­tons, cor­batí, faixa, saba­ti­lles, capot i mun­tera de vellut. Amb la tale­gui­lla ben cenyida per pro­te­gir les parts nobles, fent unes pas­ses amb el capot a mà, rep l’ani­mal. Posant els genolls a terra com si fos un peni­tent i al crit d’“!olé!” pas­sada de capa, parells de ban­de­ri­lles a la mà i l’esto­cada ensan­go­nada que mata l’ani­mal. I d’aque­lla cele­bració pre­te­sa­ment cul­tu­ral, i després d’una dècada de superar cos­tums atàvics i cru­els, a les matei­xes gra­de­ries gau­deixo com mai d’un dels plats forts del 31è Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de la Cor­na­musa d’Olot. Una diferència abis­mal de la cul­tura tra­di­ci­o­nal i popu­lar, perquè ara hi ha el bram de la cor­na­musa o sac de gemecs, de les gai­tes, les flau­tes, l’acordió, el violí, els tim­bals, les gui­tar­res... El gai­ter, flau­tista i com­po­si­tor gallec Car­los Núñez té la capa­ci­tat de tras­pas­sar fron­te­res i explo­rar gèneres d’arreu: música cubana, mexi­cana, clàssica, rock... d’inter­pre­tar una música plu­ri­cul­tu­ral i arre­lada que en un tan­car i obrir d’ulls et tras­llada a viat­jar a un temps mil·lenari. Un con­cert hipnòtic i màgic de música tra­di­ci­o­nal que no té límits: la vio­li­nista irlan­desa Kira Ibrian es belluga ele­gant­ment entre el públic sense per­dre la plas­ti­ci­tat musi­cal; la jove acor­di­o­nista navar­resa Itsaso Eli­za­go­ien t’enco­mana el ritme, l’ale­gria i la vita­li­tat; Car­los Núñez con­vida el públic a ballar i a pujar a l’esce­nari a ritme de gaita. A l’escena, s’hi reu­nei­xen Fran­cesc Sans i els Minis­trers, la imatge per­fecte del lema “El Cor­na­mu­sam pinta bé!”. Miro enrere i penso en la frase de Ghandhi: “El nivell de civi­lit­zació d’un poble es mesura pel tracte que dis­pensa als ani­mals.”