Porta tancada

Els fran­quis­tes, ser­vi­dors de la dic­ta­dura, el supre­ma­cisme, l’espoli, l’assas­si­nat, la tor­tura, el roba­tori i el geno­cidi cul­tu­ral, se’n van asse­gu­rar en el seu dia i des de lla­vors els fills del 78, que volien ser demòcra­tes, men­gen sorra cada dia de la seva vida. Quasi mig segle després, el Congrés vol apro­var una nova llei de memòria històrica o democràtica, però serà una altra opor­tu­ni­tat per­duda, perquè ni tan sols mig segle després gosa­ran des­clas­si­fi­car els crims come­sos pel fran­quisme i pro­te­gits per la llei d’amnis­tia del 1977.

S’anul·laran els pro­ces­sos i es decla­rarà il·legítim el govern però les seves vícti­mes no seran res­ca­ba­la­des en cap sen­tit més enllà del sim­bo­lisme. Ni les famílies dels morts rebran una indem­nit­zació, ni als governs, enti­tats i per­so­nes afec­tats se’ls retor­na­ran les pro­pi­e­tats que els van ser espo­li­a­des, ni els que es van enri­quir amb el que no era seu hau­ran de retor­nar el que van robar. Un cop més, no hi haurà ni justícia ni repa­ració. No es tracta tant de fer memòria com de fer retòrica. Aquest cop la nova llei arri­barà a decla­rar solem­ne­ment que el català va ser llen­gua per­se­guida per l’Estat durant la dic­ta­dura, però no es can­viarà ni una coma de la Cons­ti­tució pac­tada amb els còmpli­ces del dic­ta­dor, que blan­queja el mateix supre­ma­cisme cas­tellà en la política lingüístic de l’Estat, ni modi­fi­carà els cen­te­nars de nor­mes que dis­cri­mi­nen el català i els cata­la­no­par­lants a Cata­lu­nya. El mateix passa amb la Jefa­tura Supe­rior de Policía de la Via Laie­tana de Bar­ce­lona, autèntic monu­ment al ter­ror, la tor­tura i la repressió fran­quista con­tra els dis­si­dents polítics de la dic­ta­dura. Fer memòria de veri­tat seria retor­nar-la als ciu­ta­dans en forma de museu per exhi­bir-ne el que va ser de debò, recor­dar els qui hi van patir dolor i infàmia i iden­ti­fi­car els qui la van per­pe­trar amb cru­el­tat sense límit. Pot­ser així s’evi­ta­ria que el número 2 del Minis­teri de l’Inte­rior del govern pro­gres­sista demostrés la seva ignorància, enal­tint l’esmen­tada comis­sa­ria com “un símbol de ser­vei públic on diver­ses gene­ra­ci­ons de poli­cies han con­tribuït a enfor­tir la democràcia a Espa­nya”.