Tribuna
Futbol al marge
Ja ha nascut la criatura!
–Que bé!
–Sí, ha pesat tres quilos quatre-cents.
–Oh!
(Sempre m’ha sorprès que la gent doni la informació sobre el pes dels nounats com si vinguessin del mercat, i no entenc si cal treure’n cap conclusió qualitativa: com més quilos més alegria? Més qualitat del producte?)
–És una nena!
–Que bé!
O
–És un nen!
–Que bé!
O
–Preferim no dir si és un nen o una nena perquè encara no ho sabem!
–Entesos!
No tinc opinió sobre els nadons. Són animalons que acaben de sortir al món i mereixen totes les atencions i cap judici, siguin com siguin: petits o grans, arrugats o llisos, inquiets o plàcids, peluts o pelats, pesin dues lliures o deu. No són com són per complaure’ns ni per fer-nos la punyeta, i els hem d’ajudar a créixer per fer la seva vida lliurement i no pas complir les nostres expectatives.
He començat l’article de manera molt políticament correcta, però el cert és que el que tenen entre les cames els nounats marcarà des del primer moment el que n’esperarà la gent: nen o nena? I un cop classificats, som-hi que ja sabem a què atenir-nos. I no deixarem ni un sol dia que se n’oblidin, ni un, perquè els bombardejarem amb missatges conscients o inconscients que els ensenyaran què és acceptable i què no. Els pares i mares que es proposin lluitar contra el que s’ha anomenat mandats de gènere tindran una feinada i poden estar ben segurs que mentre parpellegen la criatura haurà rebut un nou missatge que li diu quin és el seu lloc al món i que millor que no se n’apartin.
Semblo exagerada? Feu la prova. Observeu durant un dia sencer una criatura en el seu entorn. No cal que sigui un nadó. I aneu apuntant què se’ls diu, què veuen, què senten. No n’hi ha prou amb apuntar “li diuen princesa”, “li diuen campió”, que això seria molt fàcil. Quan veuen la mare queixant-se perquè s’ha engreixat però en canvi el pare simplement “fa panxeta”, així en diminutiu perquè no treu la son a ningú. Quan veuen com es reparteixen les tasques de casa. Quan veuen els anuncis de joguines, de roba, de perfum, de gaspatxo. Si veuen imatges d’una reunió d’empresaris, d’una taula de tertulians. Sí, ja ens ho sabem de memòria, tot això. Però no ho menystinguem, perquè tot suma.
L’altre dia una nena de set anys em va explicar amb molt d’orgull que el curs vinent s’apuntarà a “futbol femení”. No pas futbol, no, futbol femení. Em va fer pensar en allò que passava al principi dels anys noranta, en què els grups de música feien “rock català” com si això fos un estil de música en si mateix, o més aviat una mena de succedani provincià del que feien a la resta del món: simplement rock.
Durant molt de temps els patis de les escoles han estat presidits per un camp de futbol on jugaven majoritàriament nens (amb alguna excepció que confirmava la regla; nenes a qui es mirava amb una mica de sospita i eren “les que jugaven amb els nens”). Ells, doncs, al centre de l’espai públic, amb visibilitat i possibilitats d’èxit social, i elles –amb alguns nens “que juguen amb nenes” i per tant també sospitosos– als marges, fent el que sigui però discretament. Un missatge molt poderós que gràcies a gent com Alexia Putellas i companyia s’ha començat a esquerdar.
Els mandats de gènere asfixien la personalitat, les capacitats i els desitjos de cadascú, i per això és tan important adonar-nos de com hi contribuïm fomentant-los i jutjant els que surten del camí marcat, i intentar no fer-ho tant. Tenim feina per estona però, com es deia durant el confinament, segur que d’aquesta lluita en sortirem millors. O una mica més lliures i còmodes amb nosaltres mateixes, va, que ja seria molt.
