“Escriu sempre ‘viatgers’, mai ‘turistes’”, em van advertir el dia que vaig entrar a treballar en una revista de viatges. A ningú li agraden, els turistes. Són persones que van en ramat, gent emprenyadora que omplen els carrers i t’obliguen a fer ziga-zagues per arribar a la feina, que ocupen trens, autobusos i metros, que fan que els cafès amb llet de tota la vida ara es diguin lattes i macchiatos i valguin el doble, com si estiguessin fets amb llet d’unicòrnia (té femení, l’unicorn?), per no parlar de l’efecte en el preu dels pisos. O sigui: són una plaga que fa que el dia a dia dels aborígens sigui més pesat, la vida més cara i difícil quan no impossible, i si no es limita acaba reduint la cultura local a quatre trets folklòrics i imposant una cultura global homogènia i sense personalitat. Totes les ciutats acabaran sent la mateixa ciutat, una ciutat artificial, sense història pròpia.

A Porto, Londres, Berlín, Niça, Barcelona hi trobem les mateixes botigues, els mateixos bars i restaurants. I quan hi viatgem, ens queixem: estava ple de turistes! Tot eren H&M, Starbucks, McDonald’s, Bershka, Claire’s! Però aviam, nosaltres què hi fèiem, allà? No formàvem part d’aquella massa alegre i despreocupada que arrasa com una invasió de tèrmits? Nosaltres no. Nosaltres som viatgers que ens queixem amargament que és impossible fer una foto sense tres-centes persones fent el borinot i espatllant-nos aquell espai tan bonic. Ens lamentem que costa trobar llocs autèntics i fugim dels centres, cada cop més enllà, més enllà, buscant aquell lloc verge de turistes, d’aquesta categoria menyspreable, frívola i cridanera. Si algun dia el trobem, Aquell Lloc on podrem estar sols amb el món real, serà el nostre trofeu: ens vam allunyar una mica de la plaça i de cop ja no hi havia ningú, només la gent del país i nosaltres.

La revista on vaig treballar era exquisida, elegant, per a gent que respecta i fins i tot defensa la diversitat, i que mai faria com aquells homes que pugen al bus 22 cap al Park Güell sense samarreta i amb alè de sangria. A les seves pàgines setinades s’hi parlava dels encants de cultures llunyanes i els autors (viatgers amb pedigrí) narraven les aventures que els havien passat, explicaven com es relacionaven amb la gent del país i visitaven els llocs més desconeguts i exòtics, sense que mai de la vida, enlloc, la gent d’un viatge organitzat amb gorra i xancletes, parents d’aquell del bus 22, es creués al seu camí. Això ho reforçaven, és clar, les fotografies, que eren precioses i sense cap turista a la vista, com dient: vine aquí, que seràs el primer estranger a veure aquestes meravelles. Era una revista inspiradora, feta per somniar. Reconec que, malgrat treballar-hi i veure’n les costures, jo també em vaig deixar embruixar per aquest somni de cosa autèntica i al llarg d’un viatge a l’Iran em vaig plantar en un hotelet senzill d’un poble remot, il·lusionada perquè, us ho asseguro, portava hores sense veure ningú que no fos del país i vaig pensar: ja he trobat Aquell Lloc. A la recepció, quan vaig preguntar pel preu de l’habitació, preparada per tenir problemes de comunicació, em van treure de sota el taulell una guia Lonely Planet subratllada: aquí el tens. Una mica avergonyida vaig entendre el missatge: no era la primera estrangera ni la que feia dos mil que arribava allà gràcies a la recomanació d’una guia que de fet es ven a tot el món, i hi estaven acostumadíssims (l’endemà a l’hora d’esmorzar en vaig trobar una colla tan especials com jo: no gaire, la veritat). Per cert, la mestressa del lloc parlava anglès amb més fluïdesa que una servidora.

I així què fem? Resistirem la temptació de visitar els llocs més populars per no sentir-nos massa adotzenats? Ens gastarem l’herència dels fills –qui en tingui, de calés i de fills– anant tan lluny com puguem fins que trobem un lloc que ens faci sentir especials? Sabem que la massificació no és bona però estendre el turisme a llocs on és escàs també pot tenir el seu preu (pensem per exemple, en els desastrosos efectes que va tenir la descoberta dels “búnquers” de l’humil barri del Carmel de Barcelona). Ara que s’acosta l’estiu és el moment de decidir qui som, turistes o viatgers, i molt més important que això: quin impacte volem que tinguin les nostres vacances. Hi ha persones expertes que han donat moltes voltes a tot plegat: com es pot aconseguir un turisme respectuós, que faci una aportació positiva al lloc que visita, en lloc de desequilibrar-lo. Escoltem-les i comencem a practicar.