Cases que el foc menja

Durant la infantesa i joventut, al peu de les Gavarres, vàrem viure estius roents. L’avi Displàs, sereno i campaner, tocava a foc. Una brigada es mobilitzava des dels camps, els tallers i les obres i s’equipava amb pics, pales, podalls, estassabarders i pales de pues, i es repartia pels masos que es podien veure encerclats. Aquesta i cap més era la feina. El bosc cremava, es regenerava, i per un parell o tres d’anys era un viver d’espàrrecs. L’àvia Neus pujava a mig camí de vila i esguardava la situació. “Ve per aquest costat de la carretera de Romanyà. S’hauran de repartir entre Cabanyes, el mas Toi, can Mont i can Margarit.” Fins als vuitanta no hi va haver bombers a Girona. Es protegien habitatge, persones i bestiar. Els coneixements ancestrals arribats fins als nostres pares i els aportats per les brigades professionals de Diputacions i Generalitat donen lloc el 1995 al decret de mesures de prevenció que es va convertir en la vigent llei 5/2003 de 22 d’abril, modificada el 2014. Ara que el foc s’ha menjat cases torna el debat sobre la prevenció, la llei i les normes que falten. Mal fet! No és en calent, que es fan debats! El que s’ha de fer és complir la llei. Tota la llei. No només s’ha de netejar la franja de 25 metres a l’entorn de la urbanització (50, segons el pendent). També les pròpies parcel·les dels habitatges i sobretot les parcel·les buides de l’interior. La llei és molt clara. Complim-la i fem-la complir! No fem normes en calent!