La Núria de tots
A causa de les meves activitats culturals he contactat sovint amb artistes singulars, com ara la cantant Núria Feliu. Agradable, simpàtica, propera a la gent, gran senyora, artista esplèndida, autèntica patriota, molt versàtil en el seu art. L’hem perduda als 80 anys i el sentiment de dol afecta tothom, perquè la Núria era patrimoni de tots. L’última vegada que vaig tractar-la va ser el 23 de novembre de 2018. Al Club Marina Casinet, de Lloret, des de maig de 2006 que organitzàvem el que en dèiem Tertúlies de Casino i hi portàvem personatges atractius. L’havia emparaulada per a un recital poètic titulat Desvetllant poemes. Em va advertir que no conduïa. “No et preocupis –li vaig dir–. Et vindré a buscar i et tornaré a casa jo mateix.” Els companys de junta es feien creus que fitxar un conferenciant per dur a Lloret em suposés quatre viatges idèntics: un d’anada a buscar-lo, un de vinguda a Lloret a fer la conferència, un de tornar-lo a casa seva i un altre de retornar jo a la meva. Sí que era un autèntic sacrifici, però la xerradeta cordial, íntima, que sorgia en el decurs del viatge compensava tot l’esforç.
Va ser el cas de la Feliu. La vaig anar a buscar a Sants. Estava constipada però va fer el cor fort. Pel camí vam parlar d’aquell barri popular tan estimat. Estava molt satisfeta que l’haguessin convertida en gegantessa i que la passegessin arreu. Vam parlar de les seves etapes artístiques i del suport que havia donat sempre a la sardana. Feia uns anys que havia reunit els compositors del país. Una foto excepcional n’era el testimoni. A davant de tot, la Feliu al mig i al seu costat el meu oncle, el compositor Domènec Moner Basart, llavors el de més edat. Li va fer gràcia que jo fos nebot d’aquell amic músic. Jo li vaig comentar que, de petit, havia sentit a parlar d’un germà seu que jugava a futbol en un filial del Barça (l’Espanya Industrial), convertit, després, en arribar a primera divisió, en el Condal. Em va explicar que aquest xicot havia mort de càncer. “Soc xerraire i quan vaig a fer bolos explico les meves vivències de tants anys. Però dels drames no en faig partícip el públic perquè entenc que forma part de la meva intimitat i que a la gent els he de comunicar i fer viure alegries.” L’alegria que transmetia la seguirem recordant molt de temps.
