Sense vergonya

Des de sem­pre, m’ha agra­dat par­lar amb les per­so­nes grans. Gau­dir de la tran­quil·litat que trans­me­ten, de la seva savi­esa, de la seva paciència i de les seves històries. Històries del pas­sat, que recor­den les d’avui. Però sovint, també, memòries que a cap de nosal­tres ens agra­da­ria reviure.

M’agrada cami­nar per Girona. I mal­grat que la calor d’aquests dies m’ha obli­gat a arros­se­gar-me més que a pas­se­jar, trobo a fal­tar atu­rar-me, de tant en tant, amb la Pepita, en Narcís, la Carme, la Dolors, en Pep. Per a ells és perillós sor­tir al car­rer per por de les altes tem­pe­ra­tu­res. Així doncs, es tor­nen a veure obli­gats a que­dar-se sols a casa. Alguns sé que segu­ra­ment sur­ten a les set del matí, amb la fresca, per com­prar al mer­cat o per donar un tomb. Però a ells també els agrada rela­ci­o­nar-se amb la gent i no res­tar sols tan­tes hores.

I els seus fills? On són els seus fills i els seus nets? Segu­ra­ment estan tre­ba­llant, o pot­ser han mar­xat de vacan­ces. Però molts d’ells res­ten sols, espe­rant que passi un estiu que serà recor­dat com un dels més calo­ro­sos de la història.

Mal­grat tot, l’altre dia em vaig retro­bar amb un d’ells. Ens vam fer una forta abraçada, i em va començar a expli­car les dar­re­res nove­tats. No em va dei­xar obrir boca, però ja m’agrada que sigui així. De la con­versa vaig tor­nar a cons­ta­tar una rea­li­tat, i seré directa: el ver­gonyós tracte que donen les enti­tats bancàries a la nos­tra gent gran. Han fet ser­vir les noves tec­no­lo­gies per dei­xar obso­lets els nos­tres avis i els nos­tres pares. I ara, si han de fer qual­se­vol gestió pre­sen­cial, els impo­sen una hora con­creta. Sense comp­tar amb les altes tem­pe­ra­tu­res, ni amb les difi­cul­tats de salut dels nos­tres grans. Fins i tot per poder treure diners com ells sem­pre han fet, a la fines­treta, una manera com una altra de rela­ci­o­nar-se amb el món. Diners que les matei­xes enti­tats uti­lit­zen per al seu bene­fici. És el seu negoci, és clar. I quan hi van, mol­tes vega­des, sense ver­go­nya, els con­ti­nuen asses­so­rant perquè inver­tei­xin els seus pocs estal­vis. En aquests ges­tors hi posen tota la con­fiança: són els que en saben, diuen. Però pot­ser no saben que per als ges­tors l’impor­tant és el ren­di­ment i que, sense ver­go­nya, el dia que per­din els estal­vis els diran sense embuts: la culpa és de vostè.