Democratitzem l’educació

El nostre sistema educatiu es troba “tensionat” degut a diversos factors que s’han anat succeint en els darrers temps. Entre aquests destacaríem: pretensions de generalització d’innovacions sense un període propi de reflexió i anàlisi; canvis legislatius i curriculars imposats pels governs; ràpides adaptacions per la pandèmia que afectaren els projectes de centre i la tasca dels professionals; reformes de calendari i d’organització dels centres sense consensuar-les amb la comunitat educativa; absència de criteris clars sobre què prioritzar en el treball pedagògic; escassetat secular de recursos per poder implementar la inclusió educativa; tímids i insuficients avenços en la consideració de la tutoria i l’orientació educativa com a pilars centrals de la funció docent i l’atenció a l’alumnat, etc.

Quin seria l’element clau que rebaixaria l’estrès del sistema? Sens dubte l’atorgament de més autonomia als centres, els equips directius i els docents. Dit d’un altra manera: democratitzar més el sistema educatiu atorgant plena confiança als professionals i exigint, alhora, la seva corresponsabilitat en els objectius i resultats derivats dels seus projectes de centre. La democratització exigeix una administració no intervencionista, ni burocràtica, en què la tasca supervisora sigui la imprescindible i alhora rigorosa per evitar desigualtats i iniquitat del sistema. Aquesta administració no s’ha de basar en la desconfiança envers els centres i els docents i, per tant, les accions que els afectessin haurien de dissenyar-se de manera consensuada.

Un altre element de canvi imprescindible seria atorgar més autonomia als centres també en matèria curricular i organitzativa. El nostre país és molt heterogeni i divers, tant geogràficament com demogràfica, així com en tradicions pedagògiques. I això, lluny de percebre’s com una dificultat o una anomalia a superar, hauria de considerar-se com una riquesa per la diversitat de pràctiques i models pedagògics i de gestió de centre que aquesta pluralitat proporciona. On existeix més diversitat també hi ha més possibilitat que emergeixin propostes innovadores reeixides i superadores de problemàtiques seculars no resoltes. Promoguem l’autonomia i oferim els resultats de les experiències d’èxit al conjunt del sistema. L’administració només hauria de vetllar perquè les diferències sorgides no generessin manca d’equitat o de qualitat educatives.

Des de la confiança pedagògica, i des del reconeixement i valoració social dels professionals de l’educació, el sistema s’enfortiria i seria capaç de descobrir noves estratègies capaces de donar resposta a la multiplicitat de reptes a què s’enfronta, que, d’una banda, té l’exigència de garantir la preservació d’un determinat bagatge cultural bàsic i, d’una altra banda, ha de preveure quines seran les necessitats i requeriments que necessitaran els seus alumnes quan esdevinguin ciutadans d’aquest futur que ningú és capaç de predir. Aquesta doble tasca només es pot encarar, repetim-ho, des de la confiança, la llibertat, la democratització i la corresponsabilitat.

No vulguem controlar-ho tot per imposar una única visió de docent, d’alumne, de centre, de currículum, de metodologia, d’horari, d’organització, d’atenció educativa, etc. No disposem d’una única teoria sobre l’educació, ni d’una sola concepció de currículum, ni posseïm l’evidència que una determinada metodologia didàctica sigui la més encertada per a tots els centres o per a tot tipus d’alumnes.

Tenim centres diferents, equips docents diversos, contextos no similars i alumnes tots ells singulars per únics i irrepetibles. Davant d’aquesta realitat tan heterogènia, no podem intentar regular-la o tutoritzar-la des de formats homogeneïtzadors. Canviem la mirada i el sentit de l’exigència des de l’administració i també des del propi cos social amb referència al nostre sistema educatiu. Oferim als centres plena confiança i estimulem els seus projectes propis. Alhora, dotem-los de recursos, perquè la inclusió i l’acompanyament efectiu i integral de cada alumne romanguin garantits en cadascun dels centres del nostre país. Un repte ingent i un horitzó inajornable.