L’art que no canvia el món

Arran de l’apunyalament de Salman Rushdie a Nova York, el PEN Català ha recuperat el discurs “El valor de la paraula” , que l’escriptor angloindi va llegir el 2004 a Barcelona i en el qual raonava que la llibertat d’expressió no és precisament “atractiva”, si defensar-la comporta, com en el seu cas, assumir que la teva vida estarà sempre amenaçada. En el seu parlament, Rushdie va recordar l’assassinat de l’escriptor algerià Tahar Djaout: anava cap a la feina i, en una cantonada, un home que venia cigarretes al carrer i a qui acabaven de donar una pistola i deu dòlars per matar-lo, li va engegar un tret. N’hi ha prou amb deu dòlars per convertir-te en màrtir, però en calen molts menys perquè escriguis el que creus que has d’escriure, encara que només et llegeixin els que no t’entendran. A vegades, no te’n donen ni cinc, perquè no té cap importància, el que fas. Ja ho havia dit Auden: l’art no fa que passi res, no té cap mena d’influència sobre el món. Pertany a l’esfera dels impossibles i de l’inútil, potser per això cada vegada és més valuós. Excepte que a vegades hi ha qui mata per una novel·la, o per la recompensa de passar a la història per alguna cosa, com ara tirar-se al coll d’un home vell que encara escriu. Havia llegit el llibre de Rushdie, el noi que el va atacar divendres i que encara no havia nascut quan, fa més de trenta anys, van instituir la fàtua que el condemnava a morir? “La lluita per la llibertat d’expressió comença quan et demanen defensar una cosa que no t’agrada”, deia Rushdie en el seu discurs. I acaba quan et paguen per fer veure que no té res a veure amb tu.