Viatjar amb Renfe sempre és un repte i l’estiu és un bon moment per assolir reptes i penjar els nous marcadors a les xarxes. Jo, que soc una persona discreta, no ho poso a les xarxes, però aquí, en petit comitè, puc dir que dimarts a l’estació de Sants es va viure un nou episodi quotidià que corrobora que el banal acte d’agafar un tren i arribar al lloc on vols anar sense problemes és una estructura de país.

Ahir a tres quarts de vuit del matí arribo amb avió a Catalunya. Per ser-hi havia agafat el primer vol del matí. No podia volar abans. Necessitava ser a Girona a les deu del matí. Sorpresa! A Sants, no hi ha bitllets ni trens d’alta velocitat, no hi ha bitllets ni trens de mitja distància i tampoc no hi ha regionals. El que estava programat no funciona. T’ho diuen després de vint minuts amb la gent a dins. A l’andana arriba el missatge que interessa alguns: “Això passa des que han traspassat les competències; abans no passava.” Després de tota una odissea per la xarxa, arribo a Girona a tres quarts d’una. I agraïda! En aquesta aventura em creuo amb italians, francesos, romanesos i tot de turistes que comparteixen vagó amb gent que intenta treballar el mes d’agost. Perquè a l’agost també es treballa i el que no treballa, viatja. Us en recordeu que Europa ens mira?