Butxaca plena / calaix buit

La poten­cial cli­enta (aquesta cro­nista) deci­deix entrar en una botiga del cen­tre de Girona. Actua moguda mig per l’enyo­rança (en aquell temps pre­pandèmia i pre­te­le­tre­ball hi ron­dava a diari, pel sec­tor en gene­ral i a la botiga en par­ti­cu­lar), mig per fugir de l’escal­for de l’asfalt i també per aquell ins­tint natu­ral que ara patim els Homo con­su­mis­tes. La poten­cial cli­enta entra i edu­ca­da­ment diu:

–“Bona tarda, entro a fer un cop d’ull.”

–“Què neces­sita? Jo l’hi ense­nyo. Miri aquesta brusa”, diu la depen­denta, cla­vant una peça davant dels ulls de la poten­cial cli­enta.

–“Jo només volia mirar...” –replica la poten­cial cli­enta, que no troba gens atrac­tiva la brusa i que, seguida per la depen­denta, intenta avançar per la ras­te­llera de roba, pro­vant de veure si hi ha alguna peça que li agradi més, o almenys un xic.

–“Però digui’m què neces­sita i jo l’hi ense­nyo. Miri, tenim bru­ses, cami­ses, texans, ves­tits...” –hi insis­teix la depen­denta, sense dei­xar de petja la poten­cial i única cli­enta.

–“Neces­si­tar, neces­si­tar... no neces­sito res. Jo el que vull és mirar i lla­vors, si veig alguna cosa que em faci peça...” –replica la poten­cial cli­enta, que, a part de sen­tir-se asset­jada per la depen­denta, se sent vigi­lada per un indi­vidu que, apos­tat en un racó, mig a la penom­bra, observa l’evo­lució de la poten­cial ope­ració de com­pra­venda. Deu ser l’amo. L’indi­vidu s’adreça a la poten­cial cli­enta:

–“Pot­ser s’haurà de començar a limi­tar, això d’entrar a les boti­gues a mirar...”

La poten­cial cli­enta pensa que fa iro­nia en relació amb les res­tric­ci­ons d’il·lumi­nació impo­sa­des a les boti­gues per estalvi energètic. Però aviat ja entén que no és cap sub­til iro­nia. No, no.

–“A les boti­gues no s’hi va a mirar, s’ha d’entrar, com­prar i pagar.”

Quina con­tundència! I encara con­ti­nua:

–“A les boti­gues s’hi ve amb les but­xa­ques ple­nes i prou de mirar. Així no per­dem el temps ni vostè ni jo. Que passi bona tarda!” –etziba–. Dons au, fora! Amb aquesta estratègia, vati­cino que la botiga Soda pas­sarà una tem­po­rada magra i amb calai­xos ben buits, perquè les but­xa­ques ple­nes s’ani­ran a bui­dar en esta­bli­ments amb millor tracte. Així no cap­ta­ran ni els afec­tats d’oni­o­ma­nia. Sem­bla que la pandèmia ha creat pit­jors vene­dors. Com a mínim un.