Butxaca plena / calaix buit

La potencial clienta (aquesta cronista) decideix entrar en una botiga del centre de Girona. Actua moguda mig per l’enyorança (en aquell temps prepandèmia i preteletreball hi rondava a diari, pel sector en general i a la botiga en particular), mig per fugir de l’escalfor de l’asfalt i també per aquell instint natural que ara patim els Homo consumistes. La potencial clienta entra i educadament diu:

–“Bona tarda, entro a fer un cop d’ull.”

–“Què necessita? Jo l’hi ensenyo. Miri aquesta brusa”, diu la dependenta, clavant una peça davant dels ulls de la potencial clienta.

–“Jo només volia mirar...” –replica la potencial clienta, que no troba gens atractiva la brusa i que, seguida per la dependenta, intenta avançar per la rastellera de roba, provant de veure si hi ha alguna peça que li agradi més, o almenys un xic.

–“Però digui’m què necessita i jo l’hi ensenyo. Miri, tenim bruses, camises, texans, vestits...” –hi insisteix la dependenta, sense deixar de petja la potencial i única clienta.

–“Necessitar, necessitar... no necessito res. Jo el que vull és mirar i llavors, si veig alguna cosa que em faci peça...” –replica la potencial clienta, que, a part de sentir-se assetjada per la dependenta, se sent vigilada per un individu que, apostat en un racó, mig a la penombra, observa l’evolució de la potencial operació de compravenda. Deu ser l’amo. L’individu s’adreça a la potencial clienta:

–“Potser s’haurà de començar a limitar, això d’entrar a les botigues a mirar...”

La potencial clienta pensa que fa ironia en relació amb les restriccions d’il·luminació imposades a les botigues per estalvi energètic. Però aviat ja entén que no és cap subtil ironia. No, no.

–“A les botigues no s’hi va a mirar, s’ha d’entrar, comprar i pagar.”

Quina contundència! I encara continua:

–“A les botigues s’hi ve amb les butxaques plenes i prou de mirar. Així no perdem el temps ni vostè ni jo. Que passi bona tarda!” –etziba–. Dons au, fora! Amb aquesta estratègia, vaticino que la botiga Soda passarà una temporada magra i amb calaixos ben buits, perquè les butxaques plenes s’aniran a buidar en establiments amb millor tracte. Així no captaran ni els afectats d’oniomania. Sembla que la pandèmia ha creat pitjors venedors. Com a mínim un.