El planeta Lovelock

Aquest juliol, amb 103 anys, va morir James Lovelock, la principal contribució del qual va ser la seva descoberta i formulació de la Teoria de Gaia. Aquesta teoria va rebre inicialment una fortíssima oposició de l’establiment científic, i quan finalment va ser acceptada i adoptada, ho va ser amb el més asèptic nom de Ciència del Sistema Terra. La definició de la qual, quan va ser adoptada el 2001 a la Declaració d’Amsterdam per 1.500 científics de 100 països diferents especialitzats en la crisi climàtica, deia que “El sistema Terra (Gaia) es comporta com un únic organisme autoregulat amb components físics, químics, biològics i humans. Les interaccions i retroalimentacions entre els diferents components són complexes”.

Més planerament, la Teoria de Gaia diu que el nostre planeta és apte per a la vida, precisament perquè la vida ja existent interactua de forma massiva amb la física, la química i la geologia del nostre planeta, per tal de fer-lo habitable. És la pròpia vida, doncs, la que fa que la vida sigui possible. Les conseqüències d’aquest fet són abassegadores i omnipresents. De cop, el respecte a totes les formes de vida del planeta passa de ser una opció personal, o l’eix vertebrador de les creences de tribus i nacions indígenes de tot el món, a un mandat per a tots els éssers humans. I no puc entendre que un concepte tan essencial, transformador i apassionant, i tan necessari per guiar les nostres passes i reaccions davant de la crisi climàtica, tingui una presència nul·la en l’educació primària i secundària del nostre país. La immensa majoria dels estudiants poden sortir del sistema sense ni haver sentit parlar d’aquest concepte.

Un exemple, que va proporcionar a Lovelock el seu moment Eureka, és la concentració d’oxigen a la nostra atmosfera (21%), quan els nostres veïns Mart i Venus només en tenen traces marginals a la seva. Sent l’oxigen un element altament reactiu que tendeix a consumir-se, una concentració com aquesta, mantinguda al llarg del temps, només pot ser possible si n’hi ha una aportació constant. I al nostre planeta aquesta aportació la fan les plantes i les algues. A partir d’aquí, s’han identificat moltíssims processos naturals, a on els éssers vius hi tenen un rol essencial, que permeten el processat i reciclat constant de tots els altres elements atòmics necessaris per a la vida, de tal manera que tots ells estiguin disponibles quan, i a on, calgui. I aquest impacte de la vida en l’habitabilitat del nostre planeta no s’atura aquí, sinó que arriba a tot arreu (temperatura mitjana del planeta, salinitat dels nostres mars, etcètera).

Lovelock va identificar què fa excepcional l’espècie humana a dins de Gaia: mitjançant la nostra intel·ligència i consciència, Gaia esdevé conscient d’ella mateixa. I també va debatre si es podia considerar Gaia com un ésser viu (que tingui una estructura organitzada; que consumeixi energia; que respongui a estímuls; que s’adapti a canvis ambientals; i que sigui capaç de créixer, moure’s, consumir nutrients, excretar residus, reproduir-se i morir). No tenim espai per debatre com Gaia compleix, o no, aquests requisits, però la conclusió de Lovelock és que Gaia els complia tots llevat el de la reproducció. Alhora, però, Lovelock plantejava que si un dia els éssers humans colonitzàvem un planeta sense vida i el “terraformàvem” (procés de geoenginyeria mitjançant el qual es transforma l’atmosfera i les condicions físiques d’un planeta fins que esdevé habitable per a les formes de vida de la Terra –a dia d’avui, científics de la NASA ja han estudiat com es podrien terraformar Mart i Venus–), ben bé es podria argumentar que Gaia s’hauria reproduït. Heus ací doncs un altre rol que ens està reservat als éssers humans a dins de Gaia: el d’espermatozou i òvul planetari alhora! Amb la nostra intervenció, permetríem a Gaia complir amb l’única condició d’ésser viu que no compleix avui.

Lovelock ha sigut un científic i pensador excepcional, amb esperit independent, per combatre el dogma, i un coneixement pluridisciplinari, en una època d’hiperespecialització, que li va permetre albirar i comprendre un concepte tan complex com el de Gaia, i així regalar-nos-el a tots. Algun analista l’ha etiquetat com “l’hereu de Darwin”, en consideració a l’impacte de les seves respectives contribucions. Sens dubte, amb el seu decés, tots ens hem empobrit, i ens mancarà la seva comprensió del funcionament global del planeta, extremament útil davant la crisi climàtica. Però el seu llegat, crucial, i ara ja de tota la humanitat, viurà per sempre.