El cosí i el C2 de català

Rebo un missatge al mòbil: “C2 de català aprovat. Un 8,2. Per quan un bon tiberi?” A l’altra banda, un dels cosins per part de mare. El missatge, per no faltar a la veritat, està escrit en castellà. Diria que Rajoy, quan era president, no se sentia tan espanyol com el meu cosí. Quan ens veiem, explorem les nostres discrepàncies però sobretot per fer-ne mofa. Pensem molt diferent, però estimem de forma similar. Que se senti tan català com espanyol em sembla magnífic. Que es declari monàrquic, o felipista, em fa bullir la sang. Salvem les diferències edulcorant-les amb molt d’humor i un polsim d’ironia. El felicito per la nota. La seva motivació per treure’s el títol no és un altra que seguir ascendint a la feina. És un servidor públic. Riem quan m’explica que, per preparar l’examen, ha llegit alguns articles d’aquest diari i ha memoritzat expressions que no li eren gens familiars “per semblar més català i genuí”. Em fa pensar en totes aquestes persones que han cursat carreres universitàries maratonianes, i no sé quants postgraus i màsters, però que ploren a les xarxes perquè no poden treballar als Països Catalans perquè no dominen el català. L’ABC, per exemple, es feia ressò del cas d’una professora de música que se’n va a l’atur perquè després de trenta-cinc anys –tres dècades i mitja– d’interina no disposa del títol de valencià. Jo l’hauria acomiadat molt abans. No crec que el menyspreu a una llengua, una cultura i un poble sigui un bon exemple per a la canalla. No cal ser independentista per respectar i estimar qui t’acull. El meu cosí els ho pot explicar.