La Papas

Tota la tragèdia grega sembla haver passat pel rostre o, potser, la màscara d’Irene Papas. Al teatre, en part també al cinema, va encarnar pràcticament totes les seves heroïnes dissortades, a vegades terribles en el compliment fatal del seu destí: Medea, Electra, Clitemnestra, Ifigènia i, evidentment, la gran Antígona. També és la Penèlope que teixeix la tela a L’Odissea, minisèrie dirigida per Franco Rossi que, quan era petita, vaig veure a la televisió. També va ser a la infantesa que em va impressionar a Zorba, el grec. Per sempre, sense haver tornat a veure la pel·lícula. Sí, és clar, recordo Anthony Quinn ballant el sirtaki, però Papas em va colpir com la vídua que, després de ser espiada en la nit d’amor amb l’escriptor anglès interpretat per Alan Bates, és criminalitzada per la gent d’un poble de Creta i culpabilitzada del suïcidi d’un noi enamorat d’ella: intentant assistir a l’enterrament, és colpejada i apedregada abans que el pare del suïcida la degolli. La tragèdia de tantes dones que han seguit el propi desig.

Irene Papas, de la qual diuen que també va ser una gran actriu de les tragèdies lorquianes, va morir dimecres, als 96 anys, en una setmana amb molts morts vinculats al cinema. Penso amb estima en l’última pel·lícula en què, fa quasi vint anys, la vaig veure i que, de fet, va ser el seu comiat del cinema: Un filme falado, de Manoel de Oliveira. Hi interpreta una actriu grega que coincideix en un creuer amb una professora portuguesa (Leonor Silveira), una empresària francesa (Catherine Deneuve) i una cantant italiana (Stefania Sandrelli). Una bella trobada que acaba tràgicament: l’explosió d’una bomba destrueix el transatlàntic i simbolitza el final d’una civilització.