La insuportable burla de l’Estat amb rodalies
El segon caos a la xarxa ferroviària en una setmana ha caigut com una llosa sobre el sarcasme del president de Renfe, Isaías Táboas, que dijous es preguntava desafiant si la Generalitat es posaria a conduir els trens, en resposta a la petició del traspàs de rodalies. Des de l’aturada total del dia 9 fins als retards massius d’ahir, les novetats han estat les disculpes de la ministra Raquel Sánchez, la burla de Táboas i un nou daltabaix, ahir. Res més. El govern de l’Estat, l’actual i els anteriors, maltracta diàriament centenars de milers dels que diu que són ciutadans seus. Ho fa, sobretot, perquè la xarxa de rodalies, com les grans artèries viàries, els ports i els aeroports, són estructures d’estat estratègiques, i afrontar-ne el traspàs integral –no les tarifes i els horaris, sinó les vies, els trens, les estacions i el personal– a la Generalitat és incompatible amb l’Espanya radial de matriu castellana. Però és intolerable que, a més de no traspassar la infraestructura, es mantingui en aquest estat de precarietat. Costa d’entendre que una agressió tan sistemàtica i continuada encara no hagi causat una revolta entre els usuaris.
La gestió de proximitat no és garantia d’èxit per si mateixa, però és segur que milloraria l’estat actual de les coses. Rodalies es planifica i dirigeix des de 600 km, amb una ineficàcia perfectament descrita per la inacabable seqüència de problemes, retards i avaries i una falta d’inversions que voreja l’abandonament, no tan sols en les línies de Barcelona i la perifèria, sinó a tot el país. Paradigmàtica és l’R3 i les seves tres hores i mitja per recórrer els 160 km de Barcelona a Puigcerdà, si fa no fa el mateix que es tarda de Barcelona a Lleida amb l’R12. Tampoc ajuda el model de formació de personal. Els aspirants a maquinista aprenen i s’examinen a Catalunya i, tot seguit, tornen als seus llocs d’origen deixant Catalunya amb dèficit de personal. La Generalitat s’ha de plantar i exigir el traspàs. No es pot continuar ni un dia més com fins ara, i no cal cap taula de negociació per prendre decisions. Amb una simple comissió bilateral n’hi ha d’haver ben bé prou.