Santa Tecla

Encara que només sigui per uns dies, per­me­teu-nos treure pit. Aquests dies a Tar­ra­gona fem festa major i enguany encara la fem més grossa, perquè com­me­mo­rem l’arri­bada, fa set-cents anys, de la relíquia de la patrona, santa Tecla. El 17 de maig de 1321 (fa 701 anys, però l’any pas­sat no ho vam poder cele­brar com calia per la covid) arri­bava el braç –incor­rupte, diuen– de santa Tecla, pro­ce­dent d’Armènia, i pel qual van pagar una for­tuna. Va ser rebut a la ciu­tat per una pro­fessó reli­gi­osa i civil que sem­bla que va ser apoteòsica i en la qual hi havia, entre altres patums, el rei Jaume II. La festa major de Tar­ra­gona, hereva d’aque­lla, ha pas­sat diver­sos períodes d’ines­ta­bi­li­tat (les fes­tes sem­pre ballen al so de la política), però amb l’arri­bada dels ajun­ta­ments democràtics, a par­tir dels anys vui­tanta del segle pas­sat, va començar la recu­pe­ració històrica i la cre­ació d’ele­ments del seguici popu­lar tar­ra­goní que l’han con­ver­tit en un dels més emblemàtics del país. Hi ha pocs tar­ra­go­nins que no esti­guin vin­cu­lats d’una manera o una altra a alguna de les expres­si­ons de la festa. En aquests dies de l’entorn del 23 de setem­bre, just el dia que comença la tar­dor, els tar­ra­go­nins tra­iem pit. Apo­cats com som la resta de l’any, amb tendència a dei­xar-nos menys­te­nir tot i ser la segona àrea metro­po­li­tana de Cata­lu­nya (només cal que mirem les infra­es­truc­tu­res i els ser­veis de trans­port públic, ara que estem en la set­mana de la mobi­li­tat), per Santa Tecla crei­xem, bevem un bon raig d’auto­es­tima i ens cre­iem que vivim a la millor ciu­tat del món. Encara que només sigui per uns dies.