El voraviu
Xiular Forcadell és car
Després de les llistes i les estratègies unitàries, matem les mobilitzacions
El d’ahir a l’Arc de Triomf pot ser el darrer acte unitari de l’independentisme en molt de temps. Les grans demostracions de força unitària s’han acabat per la incomoditat que vam patir molts amb tant de xiulet, tant de crits i tant de silenci fora de temps i fora de lloc. No discuteixo a ningú la llibertat d’expressió, però en exercici de la meva no puc deixar d’escriure que temo que hi haurà un abans i un després de les xiulades d’ahir a Carme Forcadell, la cremada d’un ninot amb el cap d’Aragonès, a Girona, i la cremada de tres cadires amb els noms dels tres partits independentistes amb escons, al davant del Parlament. Hem picat i ens han agafat a la ballesta com pinsans. Molt em temo que ens hem fotut per barret el Consell de la República. Molt em temo que tornarem als temps en què cada capelleta convocava els seus acòlits i que la ciutadania s’escampava, segons temporada, a la platja, a caçar bolets o a la neu. Xiular Forcadell està molt bé si tens ganes de xiular-la, però no és de franc. Potser la xiulàveu perquè li heu vist riells de neautonomisme, potser sí. Però, en qualsevol cas, xiular-la com es va fer ahir és banalitzar la repressió com hem banalitzat tantes coses. Ho banalitzem tot, i Espanya guanya. Parlem d’unitat, però ja hem mort les llistes unitàries i les estratègies unitàries i és molt possible que ahir ens carreguéssim les manifestacions unitàries. Ens hi posem de debò a refer-ho o ja ens tenen allà on volien.
