Poders

En la crisi a la cúpula dels Mossos d’Esquadra conviuen afinitats, incompatibilitats personals –ja és trist que no puguin entendre’s professionalment– i alhora model, mètode i gestió policial. És ben democràtic que el poder polític que els ciutadans elegim modeli, incideixi... governi, vaja, la política de seguretat del país. Si cal a través de comissions parlamentàries que debatin sobre el model policial. Si cal amb prioritats que fixi el conseller d’Interior, en àmbits com l’actuació dels antiavalots, la feminització del cos i de la cúpula, els protocols d’actuació en cas de desnonaments ordenats pels jutges, la defensa jurídica dels agents implicats en processos judicials o les escortes a personatges. Hi haurà decisions tècniques que aconsellin actuacions, però fer política de seguretat no vol dir exercir ingerències al cos. En altres àmbits de govern, com la salut pública, l’educació o la indústria, també s’apliquen polítiques o es fan propostes sobre el sector. Per què les reticències a fer-ho en seguretat? Potser per l’herència de la policia franquista, encara associada a repressió i autoritarisme, model que els Mossos han contribuït a trencar.

Més complicat, o més aviat impossible, esdevé governar la justícia per al conseller o el ministre del ram. La cúpula policial desafia el poder democràtic sense pudor, com ha fet Lesmes amb el seu relleu. També en àmbits menors, els jutges mostren simpaties sense pudor, com el del cas de les comissions pel fitxatge de Neymar, a qui el jutge permet no comparèixer al judici, i adapta les compareixences a jugador i poderosos com Florentino. Què deuen pensar els responsables del fons d’inversió brasiler que els han dut a judici en comprovar l’afinitat del jutge amb Neymar? Ja no diguem, què pensen els acusats o testimonis en judicis que aquesta mateixa setmana perdran dies de feina, hores personals o temps per assistir a altres vistes on no interessa ningú ni els pregunten si necessiten descansar, si han perdut hores de feina o clients, o si tenien cura d’algú.