Fet i amagar

Fa uns dies, la meva filla gran va pen­jar una foto­gra­fia en blanc i negre al xat fami­liar. “Mireu, el car­rer de casa!” La imatge, de l’any 1912, pro­ce­dia d’un compte d’Ins­ta­gram que difon fotos “de la Girona d’abans”. Només hi vam saber reconèixer la silu­eta de l’església de Sant Fèlix al fons. Però en veure escrit el nom del nos­tre car­rer en la publi­cació, la ment ens va fer dibui­xar damunt els arbres del pas­sat l’edi­fici on vivim ara, el nos­tre balcó, les fines­tres, la nos­tra història. Com al fet i ama­gar, quan jugues a ima­gi­nar, des­co­brir i recu­pe­rar allò ocult.

Aquesta set­mana, escol­tava David Carabén a El matí de Cata­lu­nya Ràdio, al breu espai que, a pocs minuts de les vuit, alterna cada dia amb la Llu­cia Ramis. Par­lava que a l’antiga dis­co­teca KGB de Bar­ce­lona, una sala del barri de Gràcia dels anys vui­tanta, noranta i dos mil, ara hi ha un bufet d’advo­cats. On abans uns i unes reme­na­ven els malucs, s’ence­nien com teies i es posa­ven molles com còdols de riu, venia a dir, ara s’hi sig­nen tes­ta­ments. Vaig enllaçar això amb la imatge de casa quan encara no era casa, i també amb la casa de la meva infància i pri­mera joven­tut, ara con­ver­tida en un ter­reny erm al mig del poble. Del no res al tot i del tot al no res. Les contínues i tan diver­ses trans­for­ma­ci­ons que envol­ten la nos­tra vida. Necessàries i cons­truc­ti­ves, com quan can­viem el llit mal com­par­tit per uns llençols amples i plàcids. O inútils i nostàlgi­ques, com les lli­bre­ries que muten en joie­ries. O exces­si­ves, com un piló de metres qua­drats urbans con­sa­grats a la febrada ciclista. Ben­vin­guts els bons can­vis sem­pre, que el Capità Enciam ja ho deia ben clar. Però de vega­des també és fas­ci­nant retor­nar a detalls auto­bi­ogràfics que roma­nen intac­tes. Alguns dels meus pre­fe­rits són els biqui­nis d’El Cisne de Platja d’Aro i, a Girona, la xoco­lata des­feta de L’Antiga, el vacío argentí d’El Balcó i el Látigo de Fires.

El món de les trans­for­ma­ci­ons du implícites les des­a­pa­ri­ci­ons. En el poe­mari Les ocul­ta­ci­ons, amb què la poe­tessa Anna Gual enguany ha rebut el premi Miquel de Palol, dins dels Pre­mis Lite­ra­ris de Girona, hi posa una llum car­di­nal. El dedica als seus avis, ocults per sem­pre més, i a un fill nonat, però també a tot allò que no es veu super­fi­ci­al­ment: “hi ha cer­tes coses / que s’han d’ama­gar; / les altres, també.”