Som imbècils

Fa dècades que desen­terra morts per estu­diar l’espècie i recons­truir el camí que ens ha por­tat, als humans, a ser on som. I resulta que som en un coll d’ampo­lla. Eudald Car­bo­nell, catedràtic de pre­història de la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili i expert en evo­lució humana, fa anys que ens mira des de dalt: no des de cap supe­ri­o­ri­tat, sinó des d’una posició que li per­met inter­pel·lar-nos com a mem­bres de l’espècie homo sapi­ens sapi­ens que som. I la con­clusió que en treu és nítida: som imbècils. I com que som una espècie for­mada per imbècils (segu­ra­ment uns més que d’altres) ho tenim molt difícil per no posar entre­bancs letals a la pròpia evo­lució. Aquesta con­clusió la des­plega en el seu nou lli­bre, El futur de la huma­ni­tat (Ara Lli­bres), en el qual sosté que la huma­ni­tat està arri­bant a un punt de no retorn. Si no can­viem la nos­tra manera de viure, posem l’espècie al límit. El canvi climàtic, el con­sum expo­nen­cial, la dis­mi­nució de matèries pri­me­res i la glo­ba­lit­zació són algu­nes de les nos­tres pífies. Però encara som a temps de posar-hi pedaços, diu. Car­bo­nell ofe­reix un decàleg amb les mesu­res que ens hau­rien de per­me­tre sobre­viure, entre les quals hi ha tenir una consciència crítica d’espècie (la consciència és allò que ens ha fet humans i la crítica que és allò que ens fa ado­nar que no anem per la bona direcció); fer des­a­parèixer els líders i la jerar­quia social; soci­a­lit­zar la tec­no­lo­gia; parar la glo­ba­lit­zació; incre­men­tar la diver­si­tat; la femi­nit­zació de l’espècie, i fer pro­gres­sar l’equi­li­bri social i ecològic. Tenim feina: quasi cap dels deu­res no els hem sabut esco­me­tre. Som imbècils.