Tots són la Joana

Pel que fa a la mis­te­ri­osa Joana Mas­deu, em sorprèn la quan­ti­tat de tinta indig­nada i la quan­ti­tat de minuts de ràdio i hores de tertúlies polítiques que s’hi han dedi­cat els dar­rers dies. És curiós que aquest per­fil fals de Twit­ter sor­git d’algun des­patx polític per inten­tar mani­pu­lar els estats d’opinió a les xar­xes sigui trac­tat com una gran ano­ma­lia, quan resulta que és el dia a dia des de fa anys en aquesta xarxa social. Hi ha per­fils anònims o fal­sos d’altres par­tits i famílies polítiques –a la Joana Mas­deu, mal­grat la seva curta vida, li escau eti­que­tar-la del sec­tor de Junts més ver­bal­ment irre­demp­tista– molt actius i àmpli­a­ment difo­sos per càrrecs d’aquests par­tits.

És una pràctica bruta i bar­ro­era però tots hi cauen: també els que ara es mos­tren espe­ci­al­ment indig­nats i dol­guts pel com­por­ta­ment baix dels seus rivals polítics. Jo mateix, i això ho puc escriure en pri­mera per­sona, vaig ser temp­tat fa uns anys per mem­bres d’un par­tit polític per por­tar un per­fil fals a Twit­ter. A canvi d’una petita quan­ti­tat men­sual de diners, hau­ria de por­tar un usu­ari fals i difon­dre dades i mis­sat­ges que ells no podien difon­dre direc­ta­ment perquè, és clar, que­da­rien molt mala­ment si ho fes­sin.

La con­versa va aca­bar en aquell mateix moment. Vint anys de pro­fessió periodística prac­ti­cada amb hones­te­dat, o això vull creure, i alguna novel·la col·locada a les lli­bre­ries, pot­ser donen per a alguna cosa més que per fer de trol d’inter­net. Però, sobre­tot, no és com jo entenc que s’ha de pro­duir el debat i la con­fron­tació política en una democràcia sana. No vaig tor­nar a saber res d’aque­lla gent, ni si aquell trol anònim va aca­bar nai­xent a través d’algun peri­o­dista de moral més oberta que la meva o d’algú més neces­si­tat de diners. Però, quan veig el com­por­ta­ment de tants a les xar­xes, no deixo de pen­sar en aquell epi­sodi i en el fet que, en rea­li­tat, tots són la Joana.