El declivi dels cinemes

Al llarg de l’últim any, s’ha produït un dego­teig de tan­ca­ment de sales de cinema a les comar­ques giro­ni­nes, l’últim, el de l’Arinco, de Palamós. De fet, la dava­llada ja va començar fa anys, amb l’entrada en tromba de les pla­ta­for­mes digi­tals, que pro­me­ten bon cinema sense haver de moure’s de casa. I sí, això no es pot dis­cu­tir; és còmode. Però, si t’agrada el cinema i tot el que com­porta (la visió, el so, la sor­tida de casa, com­par­tir l’experiència amb amics, pare­lla o fami­li­ars en gene­ral, etc.), la como­di­tat no em sem­bla una raó de pes (almenys cada cap de set­mana) per dei­xar de banda una acti­vi­tat que molts hem vis­cut, de bon grat, durant dècades i que ha for­mat part de l’oferta impres­cin­di­ble d’oci engres­ca­dor de diver­ses gene­ra­ci­ons.

Com va dir el direc­tor David Lynch, en una entre­vista d’un mitjà nord-ame­ricà, allò fona­men­tal és l’experiència de veure una pel·lícula en grup, a les fos­ques. “Em resulta trist l’imperi de les pan­ta­lles peti­tes. Molta gent veu el cinema a l’ordi­na­dor. I és una altra cosa. Veure una pel·lícula és entrar en un món a les fos­ques, sense telèfons que sonin, ni res al vol­tant; sense res que pugui tren­car l’experiència”, deia Lynch. Doncs, això mateix; es tracta d’una experiència a l’abast de tot­hom, que val la pena viure. Cal des­per­tar consciències i fer enten­dre que el cinema, a banda de si una pel·lícula resulta més o menys bona, és també una via de soci­a­lit­zació (o de vol­guda intros­pecció, segons els casos) i una manera d’allu­nyar-nos de la indi­vi­du­a­lit­zació, cada cop més mar­cada, que ens impo­sen les inno­va­ci­ons tec­nològiques.

Algu­nes empre­ses s’han rein­ven­tat, ofe­rei­xen ser­veis addi­ci­o­nals o s’ubi­quen com a part de grans com­ple­xos d’oci, i aguan­ten l’estre­bada, de moment. Hi ha ajun­ta­ments, com ara el de Begur, el de Tor­ro­e­lla de Montgrí o el de Pala­fru­gell (tot i que, en aquest cas, amb el cobra­ment d’una petita taxa a l’enti­tat res­pon­sa­ble de la pro­jecció, el Cine Club Garbí), que han apos­tat per man­te­nir viva l’experiència de gau­dir de la màgia que envolta una sessió de cinema. Però, amb això no n’hi ha prou. I és que la majo­ria d’admi­nis­tra­ci­ons del país con­si­de­ren el cinema una acti­vi­tat d’oci i no pas una font de cul­tura. I aquesta impressió pot fir­mar la sentència de mort de mol­tes més sales. És trist.