Ecoansietat

M’assa­bento que l’angoixa que sen­ten mol­tes per­so­nes pel futur devas­ta­dor que ens dei­xarà el canvi climàtic té un nom: eco­an­si­e­tat. És una por que afecta sobre­tot la població jove, que, amb raó, es con­si­dera víctima prin­ci­pal de les dècades d’emis­si­ons con­ta­mi­nants a l’atmos­fera que ame­na­cen ara la super­vivència humana al pla­neta blau. Els mis­sat­ges que ens arri­ben a diari no aju­den a superar aquest estat de pànic, sobre­tot si trans­me­tem la idea que estem con­dem­nats, que el camí cap a la des­trucció és irre­ver­si­ble i que no hi tenim res a fer. En aquest sen­tit, s’han cri­ti­cat les parau­les del secre­tari gene­ral de l’ONU, António Guter­res, amb motiu de la con­ferència del clima d’enguany, la Cop27. Guter­res, un polític de men­ta­li­tat i dis­curs clars, va insis­tir en ter­mes apo­calíptics com ara l’“infern climàtic” o el “suïcidi col·lec­tiu” si els països no coo­pe­ren en els esforços per impe­dir l’arri­bada del caos. És veri­tat que són expres­si­ons que gla­cen la sang, però algú haurà de pro­nun­ciar ben alt aquesta veri­tat incòmoda perquè, sobre­tot, arribi a oïdes de qui l’ha de sen­tir. Estats, cor­po­ra­ci­ons i grans lob­bies dels hidro­car­burs fòssils que tenen poder per inter­ve­nir i fre­nar el declivi. Però aquests, d’ansi­e­tat, en deuen tenir d’una altra mena.