El país de la ‘señorita Pepis’

La decisió del Ser­vei Català de Trànsit i la secre­ta­ria d’Infra­es­truc­tu­res del Minis­teri de Trans­ports de reduir la velo­ci­tat en alguns trams de l’auto­pista AP-7 és un mis­satge clar i alt: a Cata­lu­nya no podem tenir vies ràpides gratuïtes. Si les volem, les hem de pagar! Aquesta auto­pista, que en el moment de la seva cons­trucció va ser inno­va­dora perquè tren­cava el con­cepte radial de les comu­ni­ca­ci­ons de l’Estat, a la llarga, s’havia de con­ver­tir en una via ràpida gratuïta que con­nectés l’eix medi­ter­rani amb Europa. Encara no fa dos anys que es van alli­be­rar els peat­ges i ja tenim les pri­me­res mesu­res de con­tenció a causa de l’ele­vada sinis­tra­li­tat pel trànsit crei­xent de trans­port de mer­ca­de­ries. I una vegada més la car­re­tera parla alt i clar: algú no ha fet els deu­res! I, ara, cin­quanta anys després, el cor­re­dor fer­ro­vi­ari medi­ter­rani con­ti­nua sent un somni. Sigui perquè tenim una Gene­ra­li­tat enta­ba­nada, inde­pen­den­tista, radi­cal, o fleuma, l’Estat sem­pre té un motiu per dei­xar pas­sar les opor­tu­ni­tats que poden fer de Cata­lu­nya un espai econòmica­ment com­pe­ti­tiu. I ens ho diuen però no ho volem sen­tir: no podeu tenir vies ràpides gratuïtes, no podeu tenir una con­nexió fer­roviària com­pe­tent amb Europa. No podeu ser un país. Això sí que és tenir por!