Lliures, bestioles!

Ben aviat veu­rem aixe­car el vol a milers d’aus de totes les espècies, aus exòtiques, sil­ves­tres, de tots els colors, for­mant un núvol tutti colori en el cel del nos­tre ter­ri­tori. Pot­ser també ens hau­rem de des­plaçar fent sal­ti­rons i cabri­o­les, com­par­tint l’espai amb milers de rose­ga­dors i rèptils que envai­ran els nos­tres car­rers. I d’això en serà res­pon­sa­ble la minis­tra de Drets Soci­als i Agenda 2030, Ione Belarra, amb la llei de benes­tar ani­mal, ja ano­me­nada “llei Belarra”. Amb la cre­ació d’un “llis­tat posi­tiu” –i pen­sem que si exis­teix un llis­tat posi­tiu és que indi­rec­ta­ment exis­tirà un llis­tat nega­tiu–, la minis­tra informa la ciu­ta­da­nia de quins sí i quins no podrem tenir com a ani­mals de com­pa­nyia.

Dit així sona dur, però és com for­mar part de les llis­tes del comerç escla­vista o, d’altra banda, estar inclòs en la llista de Schind­ler. Expec­tants del “llis­tat posi­tiu” que en sor­tirà, tots aquells que tenim ani­mals de com­pa­nyia hau­rem de començar a pen­sar què en fem, d’ells, qui­nes mesu­res hau­rem de pren­dre. Perquè sem­bla que tant sí com no s’haurà d’este­ri­lit­zar l’ani­mal o fer-lo avor­tar. Quin cost afe­git repre­sen­tarà aquesta mesura i, sobre­tot, com afec­tarà els nos­tres éssers esti­mats?

N’hi ha que es per­me­ten afir­mar que aquesta llei coar­tarà la lli­ber­tat per­so­nal de deci­dir quin ani­mal de com­pa­nyia volem tenir. Però sem­bla que ningú ha pen­sat en com és de coar­tada la lli­ber­tat d’un altre ésser viu. Us ima­gi­neu for­mar part d’un “llis­tat posi­tiu” d’un ésser que es pogués con­si­de­rar supe­rior a nosal­tres? I, el que és pit­jor, for­mar part d’un llis­tat nega­tiu? Segu­ra­ment, és fàcil fri­vo­lit­zar amb un assumpte sobre el qual exis­teix molta lite­ra­tura i un ima­gi­nari cine­ma­togràfic abun­dant i recur­rent. Als ani­mals se’ls ha d’esti­mar, no per llei, sinó per mora­li­tat i ètica con­vi­ven­cial. I perquè tots els éssers vius tenim el dret a una existència digna.

Com totes les lleis, serà difícil de fer-ne una lec­tura única. Però ben segur que a hores d’ara n’hi ha més d’un que ja s’està fre­gant les mans pen­sant en el negoci que en farà del que surti d’aquesta llei. I d’altres, en com s’ho farà l’admi­nis­tració pública per impo­sar-la. Sem­bla que tot allò que no es pot con­tro­lar des de les altes instàncies s’acaba legis­lant i impo­sant a tots els ciu­ta­dans, que final­ment són els que paguem aquests des­ga­vells.