La llengua que volem

Un dels records més clars que con­servo a la meva atapeïda memòria és de quan tenia nou anys, feia ter­cer d’EGB i havia mort el dic­ta­dor. Un curs després vaig estre­nar macuto amb les qua­tre bar­res pin­ta­des amb dacs, on hi havia escrit “Lli­ber­tat, amnis­tia i esta­tut d’auto­no­mia”. A l’escola estrenàvem un lli­bre que sem­pre he tin­gut molt pre­sent. Es deia Guiatge i amb ell vam apren­dre que no havíem de dir basura, ni busón, ni tetxu, ni asera, sinó escom­bra­ries, bústia, sos­tre i vorera. El Guiatge va ser un lli­bre fona­men­tal del meu apre­nen­tatge i el de tota una gene­ració, abans de la immersió lingüística, de TV3 i de tot el que va venir després en una època dedi­cada a recu­pe­rar la nos­tra llen­gua i expul­sar-ne els bar­ba­ris­mes.

Ara, gai­rebé mig segle després, i fent bona aque­lla dita que tot torna, hauríem de recu­pe­rar el Guiatge a les esco­les, per a alum­nes i pro­fes­sors, davant la irrupció d’aquells i altres bar­ba­ris­mes de nova incor­po­ració que han tor­nat, com les modes, per sor­presa dels que ens vam esforçar tant per dei­xar de dir cas­te­lla­nis­mes. Ara que el català que se sent a les esco­les, als espais joves, a TV3 i a la ràdio conté expres­si­ons que gri­nyo­len; ara que han tor­nat les basu­res, l’asera, el tenir que, i que han vin­gut el donar petons, el dema­nar-se un entrepà, el no t’escolto bé, el d’esto, el se m’ha per­dut, el donar-se pressa, i mil bar­ba­ri­tats més (des del punt de vista estric­ta­ment lingüístic) ens toca replan­te­jar-nos quina llen­gua volem.

Davant la influència de llengües molt més potents i l’adopció d’expres­si­ons que incor­po­rem a la llen­gua sense dis­tin­gir-les com a fora­nes, com als seri­als de TV3 on els pro­ta­go­nis­tes es dema­nen una ham­bur­guesa, i es donen pressa per mar­xar; o com els nos­tres fills, quan ens diuen que se’ls hi ha cai­gut el mòbil, o que vin­dran a les nou i mitja, i sus­pe­nen en l’ús cor­recte dels pro­noms febles, o ens ren­dim al procés de subs­ti­tució lingüística per la influència del cas­tellà com a procés natu­ral de des­a­pa­rició pro­gres­siva de la nos­tra parla, o recu­pe­rem l’estima per la llen­gua i les parau­les que hem per­dut i mirem de posar-les de moda com en el temps del Guiatge, més enllà de les 100 mesu­res benin­ten­ci­o­na­des que pro­posa el govern.