Quan tenir por és un luxe

El primer prejudici que qüestionen és la seva definició: menes (menors estrangers no acompanyats), perquè deshumanitza, burocratitza, resta empatia envers els nens i adolescents que migren sols i oculta els trets de la seva vulnerabilitat. Qui sap veure la necessitat i manca d’expectatives, els riscos d’un viatge i la fragilitat d’un ésser humà darrere d’un acrònim –un tecnicisme– aparentment insubstancial? Tenen tota la raó: mena és una categoria pensada per tapar el rostre de la tragèdia. Ells, els que així s’expressen, formen l’associació Homes Igualitaris de Catalunya (Ahige), nascuda el 2009 per defensar l’equitat de gènere i la implicació masculina en l’erradicació de les violències patriarcals, i demà, dia 13 de desembre, presenten una molt completa guia de treball en masculinitats amb migrants que arriben sols (19 h, al Centre Plural de Barcelona, a Marquès de l’Argentera, 22), adreçada tant a professionals d’aquest àmbit com a qualsevol persona interessada en conèixer les vicissituds d’una trajectòria molt dura i amb un fort impacte en la construcció de la personalitat de qui s’hi troba immers. Tres característiques criden l’atenció si es té en compte, sobretot, que es tracta de nens: la menysvaloració dels perills que corren, la desconnexió emocional del seu entorn i la consciència que són els únics responsables de proveir recursos per a la seva vida i per a la dels familiars que han deixat en els països d’origen. També s’entén: qui està sol no es pot permetre el luxe de tenir por davant l’aventura que emprèn. Molt per aprendre d’aquesta guia.