El color de Roma

Sem­pre que he pen­sat en el Josep Pla peri­o­dista, me l’he afi­gu­rat com un Mai­gret sense pipa, a peu de pista d’un aero­port i amb la gavar­dina ple­gada al braç, mai amb aquell aspecte d’haver-se aca­bat d’aixe­car del llit que tenia a la vora de la llar de Llo­friu. No és pas una imatge gaire encer­tada per repre­sen­tar un home que va viat­jar moltíssim al llarg de la seva vida, però més aviat amb trans­ports vuit­cen­tis­tes, des de la tar­tana per anar a estu­diar a Girona, fins al tren per mar­xar de cor­res­pon­sal a París o el vai­xell que el va des­car­re­gar al port de Nova York. Pot­ser és, però, la imatge que con­densa millor aquell ambi­ent cos­mo­po­lita en què es movien els repor­ters d’entre­guer­res, que no para­ven mai qui­ets i, així i tot, es dona­ven un temps preciós per escriure i, a sobre, mera­ve­llo­sa­ment bé. A Calen­da­rio sin fec­has, la reco­pi­lació que ha pre­pa­rat Xavier Febrés d’algu­nes de les millors peces que Pla va publi­car a Des­tino ja en la post­guerra, hi ha la seva famosa teo­ria sobre com ha de ser un bon arti­cle (una bar­reja de reflexió i astúcia, una casa en mini­a­tura), que el peri­o­dista hau­ria d’haver anat escri­vint al pen­sa­ment almenys durant qua­tre o cinc anys, sabent de tota manera que al final només lliu­rarà “les cen­dres” d’un text ina­fer­ra­ble. Ell mateix, raona, feia més de qua­ranta anys que inten­tava defi­nir el color de Roma, que a vega­des li recor­dava el to de l’alber­coc amb una punta de cirera o el dau­rat d’un pollas­tre a l’ast, i d’altres, “un suc de pipa diluït en una substància car­mi­nada”. Que trampós que és sem­pre Pla, fent veure que no sap anar en bici­cleta men­tre pedala.