El color de Roma

Sempre que he pensat en el Josep Pla periodista, me l’he afigurat com un Maigret sense pipa, a peu de pista d’un aeroport i amb la gavardina plegada al braç, mai amb aquell aspecte d’haver-se acabat d’aixecar del llit que tenia a la vora de la llar de Llofriu. No és pas una imatge gaire encertada per representar un home que va viatjar moltíssim al llarg de la seva vida, però més aviat amb transports vuitcentistes, des de la tartana per anar a estudiar a Girona, fins al tren per marxar de corresponsal a París o el vaixell que el va descarregar al port de Nova York. Potser és, però, la imatge que condensa millor aquell ambient cosmopolita en què es movien els reporters d’entreguerres, que no paraven mai quiets i, així i tot, es donaven un temps preciós per escriure i, a sobre, meravellosament bé. A Calendario sin fechas, la recopilació que ha preparat Xavier Febrés d’algunes de les millors peces que Pla va publicar a Destino ja en la postguerra, hi ha la seva famosa teoria sobre com ha de ser un bon article (una barreja de reflexió i astúcia, una casa en miniatura), que el periodista hauria d’haver anat escrivint al pensament almenys durant quatre o cinc anys, sabent de tota manera que al final només lliurarà “les cendres” d’un text inaferrable. Ell mateix, raona, feia més de quaranta anys que intentava definir el color de Roma, que a vegades li recordava el to de l’albercoc amb una punta de cirera o el daurat d’un pollastre a l’ast, i d’altres, “un suc de pipa diluït en una substància carminada”. Que trampós que és sempre Pla, fent veure que no sap anar en bicicleta mentre pedala.